dilluns, 9 de novembre del 2009

Intuïció contra lògica

Podria penjar un rollo, erudit i pedant, sobre la intuïció i la raó, però avui no ho faré -Em sap greu.

Partint de la idea més general i arreu consolidada que la intuïció és un coneixement immediat, no deduït d'enlloc, copsat al vol i fruit de la inspiració, mentre es veu la lògica com un coneixement pausat, ben ordenat i argumentat, fonamentat sobre raons aplaudides, fermes i articulades a través de passos àmpliament acceptats, minuciosos i precisos, esbossaré un quadre sobre aquest tema difícil, complicat i segurament infinit.

Els poetes, els rapsodes, els profetes han estat, des de temps immemorials, els grans "intuïtif"; jeien a la vora d'un rierol, enmig d'una vall radiant i en calma, sota un cel lluminós, extens, fresc, i esperaven que els sobrevingués una sensació, un impuls, una idea, una paraula que els embriagués ¡I trastocats per l'èxtasi creien que la Natura s'havia enamorat d'ells! Sí, sentien com aquest món conflictiu, salvatge i confús s'havia tornat de cop i volta dolç, rodó, perfecte, clar... com el pit d'una noia ¡Sentien sospesar-lo i contemplar-lo talment com si aquest reposés, dòcil i bell, sobre la seva mà!

Però davant d'aquesta experiència extraordinària, excepcional i gens comuna... ¿com podien raonar-la, explicar-la, justificar-la? Llargament aquesta experiència s'atribuí a la manifestació d'un Déu. També Descartes i Spinoza ho presentaren així, encara que usaren una retòrica encoberta ¡Inclús Einstein s'apunta al carro quan parla de l'harmonia preestablerta del Cosmos: "L'estat mental que capacita a un home per dur a terme una tasca d'aquesta mena (descobrir l'harmonia) és similar al de qui professa una religió o de l'home enamorat. L'esforç quotidià no prové d'una intenció deliberada i raonada, ni d'un programa, sinó del cor, en forma directa"!

¿Serà el filòsof o el científic un poeta disfressat? Certament Plató renegaria del que dic, i paradoxalment ell és el més clar exemple que tot amant del coneixement és, en el fons, un poeta que creu que l'Existència s'ha enamorat d'ell ¡I s'ho agafa a pit, com una causa a defensar, com una responsabilitat! Però, ben mirat, és precisament ell qui s'ha enamorat bojament de la Vida ¡Igual per ella tot plegat no és més que un joc!

¿Serà la filosofia i el coneixement la història d'una aventura amorosa? ¿I com acaba aquesta? ¿En tragèdia potser? Vaja uns aquests savis: creien que la Natura s'havia enamorat d'ells ¡I no veien res més! Al seu entendre no hi havia cosa més certa, indiscutible, indubtable que aquesta passió, aquesta intuïció, aquesta sensació d'atracció, apoteosis i encant. La Vida els havia somrigut i picat l'ullet i ells, indòmits i desbocats, perdien ràpidament el seny perseguint-la per tots els móns possibles ¡Quin espectacle! Certament, s'ha de ser molt home per fer filosofia i posar-se tossudament a perseguir l'objecte d'amor faci fred o calor, plogui o nevi, et digui que sí o que no... ¡Desitjant impertinentment conquistar-lo! Una dona, segurament, controla millor la situació essent perseguida, sol·licitada... mirant des del balcó com el seu pretendent suplica a peu de carrer.

¿Qui ho pot dubtar? La intuïció ens fa volar, transportant-nos vers les més elevades altures de l'esperit; la metafísica, en aquest sentit, sempre ha estat una expressió radicalment intuïtiva... ¡Que difícil ens resulta raonar-la i explicar-la! Això es veu claríssim amb els primers filòsofs grecs, com Tales, quan diu "Tot és aigua", o especialment Heràclit, que deambulant absord pel solitari temple d'Artemisa, mentre els nens jugaven alegrement al seu voltant, escrivia: "Aquest món, que per tots és el mateix, no l'ha fet cap Déu ni cap home; sinó que ha estat sempre, és ara i així ho continuarà essent per tota l'eternitat un foc violent que amb mesura s'encén i s'apaga."

I què dir de Nietzsche, un altre dels més grans intuïtius, quan escriu en el seu Ecce Homo: "Vull explicar la història del meu Zarathustra. La concepció fonamental de la obra, la idea de l'etern retorn, aquesta suprema fórmula afirmativa fou concebuda el mes d'agost de 1881. Quedà fixada en un paper amb aquesta nota:"a 6000 peus sobre el nivell de l'home i del temps". Aquell dia estava passejant per la selva que bordeja el llac de Silvaplana. I al peu d'un formidable bloc rocós que s'alçava en forma de piràmide se'm va ocorre aquesta idea fonamental."


En aquest sentit, doncs, una de les grans recriminacions que molts científics del s.XX li han fet a la filosofia, en concret a la metafísica, és que aquesta és massa poètica i inventiva, massa intuïtiva, o sigui, és poc demostrativa, científica, lògica, rigorosa. I aquesta crítica s'enerva tant que molts inclús passen a tractar-la com una espècie de literatura, d'activitat intel·lectual secundària, mentre veuen al filòsof com aquell qui simplement comenta el que li passa pel cap ¡I fa volar coloms! Per exemple, es tracten els casos d'Heràclit o de Nietzsche com una espècie de mitologia raonada, una forma literària que simplement reflecteix les cabòries personals dels autors pertinents, mentre destaquen que la ciència ha de ser quelcom objectiu, imparcial, impersonal; així ho comenta més o menys Nehamas, catedràtic de Princeton i un dels més famosos estudiosos de Nietzsche. Bé, si aquesta gent ho veu així, ja s'ho faran. Ni em molesto a criticar-los.

Personalment no participo gens d'allò que en general es comenta respecte al suposat abisme entre intuïció i lògica. Per mi la lògica no és res més que un mecanisme formal per intentar comunicar, divulgar i posar en comú amb d'altres persones una intuïció, una vivència, una experiència ¡Amb la lògica pretenem que gent diversa acabi sintonitzant entre sí! I és que no resulta fàcil comunicar i compartir amb d'altres el que sentim, el que pensem... allò que ens trastoca i altera ¡I amb la lògica, l'expressió, les raons, intentem facilitar aquesta tasca!

¡Quantes vegades ens succeeix que, de repent, ens enamorem d'una persona i quant volem compartir amb algú el que sentim, només llavors, busquem raons que expliquin perquè ens agrada i atrau! ¡I quantes vegades ens enganyem donant explicacions i raonant el que sentim! ¿Serà per això que Plató comentava "La més gran declaració d'amor és la que no es fa; l'home que
molt sent poc parla"?

Ara farà un any vaig enviar a la societat catalana de matemàtiques una demostració de la conjectura de Poincaré alternativa a la que Perelman havia presentat en el 2003. La meva tenia 14 pàgines i la seva més de 80. El que em varen contestar els de la societat és que no hi entenien res, perquè el meu treball era massa intuïtiu, o sigui, no complia les formalitats matemàtiques ¡Ho veien com si els hi hagués enviat un text en xino!

Aquest fet em porta a preguntar-me: ¿I què és una formalitat? Per exemple 2+2=4 és una formalitat, és a dir, un mecanisme per explicar, divulgar o comunicar una idea, un pensament, una sensació. I quina 'veritat' hi ha en una formalitat? A part de la intuïtiva cap ni una, de la mateixa manera que no hi ha ni veritat ni significat en una estructura sintàctica qualsevol fins que no la interpretem, o sigui, fins que no la intuïm ¡I és que jo no tinc perquè sospitar que uns símbols representen quelcom determinat, ni tampoc que els hagi d'intuir de certa manera i per tant, no tinc perquè participar d'una experiència comuna i general!... Un signe per sí mateix no em diu res ¡Sóc jo que el faig parlar!

Perelman, en la seva demostració utilitza un reguitzell de formalismes o mecanismes matemàtics que s'han anat desenvolupant pas a pas, amb els decennis, i que els matemàtics estudien fatigosament durant anys fins tenir-los extremadament assumits i interioritzats ¡Fins que aquests instruments artificials passen a formar part de la pròpia "pell" del matemàtic! Gràcies aquest aprenentatge s'entenen entre sí i són capaços de treballar conjuntament, de comunicar-se amb facilitat, de generar el seu propi món de forma efectiva i còmode. Però això, a criteri meu, comporta un inconvenient destacable: acaben vivint en el seu propi món i s'afoguen en el propi formalisme !Acaben tornant-se experts, sectaris, especialistes... incapaços d'aixecar el cap i mirar, des de les altures de la intuïció, cap a l'horitzó!

Torno al cas particular de la conjectura de Poincaré. Per demostrar-la el rus empra la geometria diferencial, en particular els fluxos de Ricci. Al seu entendre, la qüestió radicava en intentar eliminar les singularitats que apareixien aplicant aquest tipus d'anàlisis topològic, fet que semblava permetre, llavors, demostrar que és possible trobar una superfície de dimensió 3 sense cap forat i per tant, a la qual se li podien atribuir moltes de les propietats topològiques d'una esfera de dimensió 2 (una esfera ordinària).

Que Perelman hagi necessitat més de 80 pàgines plenes de mecanicismes i formalismes matemàtics per demostrar aquesta conjectura, al meu entendre, només demostra una cosa: aquests mecanismes són rudimentaris i pesats ¡Aquesta sintaxis matemàtica expressa idees massa petites!... No preciso anar molt lluny, el mateix Poincaré ho apuntà: "una paraula ben escollida pot economitzar no només cent paraules, sinó cent pensaments." I en matemàtiques succeeix tres quartes parts el mateix: si has d'escriure massa, no uses les eines adequades ¡No has pensat massa bé el problema!

¿Què distingeix un gran pensador de la gent ordinària? Els darrers veuen complicacions i incomoditats, obscuritat, problemes insolubles, coses pesades i feixugues, a on el pensador ho intueix d'una manera molt més senzilla, econòmica, natural, elegant, clara, lleugera, inclús, potser, superficial.


En fi, la diferència entre els pensadors excepcionals i la gent comuna sembla senzilla: els darrers necessiten de molts passos, moltes explicacions, moltes raons... tot els hi ha de ser "sobreaclarit" per tal que una opinió els hi sembli demostrada, certa, ferma, evident, coherent, vàlida... ¡Intuïble! Mentre els primers no caminen, sinó que volen: amb dos moviments avancen el que la resta avançarà fent 10.000 passets.

Dedicatòria: a la Jenny, que m'ha donat la idea...





1 comentari:

  1. Bona intuïció!

    He escrit sobre aquest tema en el meu facebook precisament, i cercant una foto sobre "intuÏció" en el google m'ha aparegut la foto que has penjat aqui per aquest text.

    Pep

    ResponElimina