Per un progrés social

Una de les tasques educatives de qualsevol cultura que aspiri a una forma social superior consisteix, bàsicament, en formar persones capaces de fer promeses i pactes que, llavors, compliran. 

El nivell de la nostra civilització es podria mesurar objectivament per la quantitat de promeses i pactes incomplerts, volàtils o simplement, impossibles. Aquesta mesura indicarà la quantitat de gent que si bé vol i desitja moltes coses, en pot ben poques. També indicarà el grau d'incapacitat per estudiar les condicions necessàries per tal que les coses esdevinguin i, en conseqüència, es tornin previsibles. I és que cal tenir present que per complir un pacte o una promesa abans s'ha de preveure què pot esdevenir-se. I tot pronòstic requereix d'una intel·ligència superior!

** I no només es requereix d'una intel·ligència superior, sinó, sobretot, d'una voluntat de ferro capaç de portar allò pactat i promès fins a les últimes conseqüències, peti qui peti, costi el que costi. Estem, en efecte, davant d'una voluntat científica.

Despotisme filosòfic

Frederic II de Prúsia, s. XVIII, fou el gran dèspota il·lustrat. En la seva austera cort, situada a Postdam, hi passaren ingenis com el de Voltaire, La Mettrie, Lagrange, Bach, etc. En certa mesura, m’aventuro a dir que la seva figura fou el preludi del que representarà més tard Napoleó, o sigui, una espècie de retrocés al Renaixement i per tant, a l’antiguitat: ambició, mundanitat, efectivitat i victòria, sentiment de superioritat i com escriu Sthendal, un immens desig d’aconseguir la grandesa en qualsevol àmbit (arts, ciències, civilització, etc). De fet, cal afegir, que si normalment es dóna per cert que el gran moment de la Il·lustració fou la revolució francesa, ben mirat potser cal posar-ho en dubte i considerar que ho fou Napoleó; la revolució francesa, amb la decapitació de tota la noblesa corrompuda i incapaç de França, juntament els convulsos períodes de caos i terror, només fou el interludi, sempre necessari, per l’arribada d’un Napoleó.

Bé, doncs, unes de les frases de Frederic II que han quedat pels annals de la història com a paradigma del “despotisme il·lustrat”, diu: “Tot per el poble, però sense el poble”. I quan llegeixo a molts filòsofs hi veig, clarament, aquesta sang despòtica.

Un dels filòsofs més dèspotes és Kant, l’il·lustrat; per començar només cal llegir el seu primer pròleg de la Crítica de la raó pura on hi explica el perquè del seu llenguatge pesat, difícil de digerir, només per a iniciats: “Els exemples i les il·lustracions sempre m’han semblat necessaris i per això fluïen realment en els seus llocs indicats dins el primer esborrany de l’obra. Però de seguida vaig advertir la magnitud de la meva tasca i de la multitud d’objectes que m’hauria d’ocupar. Quan vaig adonar-me que, en una exposició seca, merament escolàstica, ells sols ja allargarien prou l’obra, em va semblar inoportú engrandir-la més amb exemples i il·lustracions que només es requereixen si s’adopta un punt de vista popular; màxim quan aquest treball no hauria de conformar-se, ni molt menys, amb un ús popular i quan als vertaders coneixedors de la ciència no els fa falta aquest alleujament expositiu; encara que sempre és agradable aquí podria tenir efectes nocius.”

Un altre exemple del despotisme kantià rau en la naturalesa del propi treball. Kant es dedica a fer un treball estrictament especulatiu, o sigui, purament deductiu. Tot el que un pugui experimentar li serveix de ben poc per seguir el fil de la crítica de la raó pura o el de la raó pràctica o en fi, el de la crítica del judici. I aquests menyspreu vers els sentits corporals, o sigui, vers el que un toca, veu, olora i sent és, sempre, un menyspreu vers el poble. I és que el poble sol creure, com deia ja Sòcrates amb ironia, només amb allò que té a les mans... com els simis. No es pot pretendre, ni ara ni fa 2000 anys, parlar al poble utilitzant massa abstracció; el poble vol, com Sancho Panza, exemples i causes simples, concretes i palpables; vet aquí la única mena d’explicació que la majoria de la gent sembla ser capaç de digerir, comprendre i pensar. Inclús quan es pretén que el poble tingui en compte objectes tant abstractes com Déu se li ha de parlar apel·lant a metàfores d’allò més rudimentàries, com la idea que Déu és un pare; etc, etc, etc.

Recordant els estadis de maduració intel·lectual de Piaget, el poble sol romandre a l’estadi d’un adolescent de 15 anys. I la veritat, a despit del que diguin tots els defensors de l’escola com a centre de formació de ments crítiques, autònomes i reflexives (per cert, molt kantià això), si bé l’escola pot formar a bons tècnics i especialistes, resulta evident només llegint el diari que la majoria de la gent té una opinió sobre la seva vida simple i summament rudimentària, sigui advocat, periodista, físic de partícules, paleta o jugador de borsa.

En fi, cal apreciar fins a quin punt els filòsofs són per naturalesa uns dèspotes. Potser el despotisme és condició sine qua non per ser filòsof, és a dir, per buscar la veritat.

De poemes

Fa quasibé un any que no escric cap poema, els últims els havia penjat pel blog en diferents post (veure, per exemple Carta de Paris a Helena, Horaci, foc i guerra). Aquesta nit n'hauria d'escriure un...

No acostumo a llegir poesia. La majoria m'avorreix; o massa sentimentalisme (busca atordir emocionalment) o massa grandiloqüència (busca atordir intel·lectualment) o masses aires de genialitat (busca atordir públicament).

Aprecio que un poema em parli d'amor, tema fecund i sempre perillós, però que no em vingui amb mariconades. Aprecio que un poema busqui la bellesa en el llenguatge, però si no és capaç de transmetre naturalitat no deixa de ser una pallassada. Aprecio el cop de geni i el sentiment de distància que un poeta pot sentir vers el seu públic, però quan vacil·la amb aires de grandesa com si fos tocat per la inspiració divina, se li veu tot el llautó.

Vull que un poema m'expliqui vivències, coneixements, perspicàcies, però a través de la "tirania" del ritme i la melodia. Vet aquí la dificultat i l'encant de la poesia; el seu art. Per mi, un bon poema és aquell que o em fa somriure o em fa pensar o em fa voler alguna cosa, o em fa cantar...

Un dels pocs poetes catalans que em resulta grat és Pere Quart.

Una paradoxa per anar fent boca

Deia Wittgenstein, amb l’ensopiment conceptual que el caracteritzava, que el llenguatge ens embruixa. No em sembla que anés desencaminat, però Wittgenstein no deixa de ser un decadent.

Així com amb la música o la pintura, també amb el llenguatge podem crear una barbaritat de móns diversos i fascinants. I de fet, tot i que la majoria ni se’n hagi adonat ni pugui tampoc fer-ho mai malgrat se’ls hi expliqui amb paciència i baixant el nivell, cal remarcar: el cas excepcional és, curiosament, que a través del llenguatge puguem conèixer realment el món.

Amb el llenguatge podem representar, interpretar i recrear les nostres vivències d’innumerables formes diferents, d’acord, però rarament som capaços de dir la veritat.

Els qui menys se’n adonen d’això, en part perquè no volen i en part perquè no els hi convé gens, són aquesta tropa anomenada “periodistes”. Els periodistes solen mentir de la forma més perversa i a l’hora seductora, com tots els predicadors, verdulaires i “cantamañanes” que viuen de la opinió pública.

“Así son las cosas i así se las hemos contado”; amb aquest lema el periodista es posiciona per sobre del bé i el mal. Per què? El periodista confessa en públic cercar la veritat, tanmateix sembla ser que només busca poder; i és que potser no anomena veritat allò que a ell li proporciona poder? Bé, aclarim-ho, per comptes de poder el periodista prefereix parlar de “credibilitat”. Ni aquí té valor de parlar clar.

En fi. El que volia mostrar, o demostrar amb aquest post, és fins a quin punt el llenguatge ens transporta fins a altres móns ¡Inclús ens fa creure que a través d’ell podem deixar enrere el llenguatge i penetrar quelcom de per sí! Un exemple fascinant és la següent definició, clarament contradictòria i absurda, però summament utilitzada en aquest sentit; aquí la teniu: “això no pot ser definit”. Ara feu amb ella el que pugueu, i si podeu, el que vulgueu.

Salut.

Som No-Res?

Té la vida un sentit? O tot plegat és absurd? Durant mil·lennis la idea de Déu ha servit per donar un sentit a la vida, esquivant la temptació de veure-la com quelcom absurd, és a dir, com un sòrdid néixer i parèixer que segueix el fred i buit atzar de les circumstàncies (veure Epicur).

Amb la idea de Déu es va promoure la fe en poder explicar el perquè de totes les coses (veure Descartes). Kant exposa molt bé què és Déu: la causa que determina tot el que ha succeït, succeeix i succeirà -La idea de Déu és la fórmula absoluta i definitiva que determina i dóna sentit a tot allò que existeix.

De fet i per entendre'ns, la idea de Déu sería una espècie de programa informàtic el qual seria capaç de recrear fil per randa tot el que ha passat, passa i passarà després d'haver-li introduït unes poques dades empíriques.

Amb "la crítica de la raó pura" Kant demostra que aquesta fórmula total resulta impossible; reconeix que l'home, de forma instintiva, desitja aconseguir-la, però que per la seva condició no pot arribar a satisfer mai aquesta ferotge voluntat de conèixer. A partir de la crítica kantiana, la filosofia va seguir tres vies: el positivisme, l'idealisme (Hegel) i l'Irracionalisme (Schopenhauer).

Els positivistes no van entendre gens bé el problema que destapava Kant. Positivistes com Bertrand Russell o Wittgenstein varen necessitar els treballs de lògics com Gödel o Taski per començar a reflexionar sobre el punt clau de tota l'obra kantiana.

Hegel, per la seva part, considerava haver resolt la impossibilitat cognitiva destapada per Kant; pregonava que el coneixement absolut era humanament possible.

Schopenhauer, per la seva part, va aprofitar la crítica kantiana per destapar el costat irracional, inconcebible e irresoluble de l'existència.

Schopenhauer és el més actual de tots. És el primer filòsof modern pròpiament ateu, i no només és ateu (Maquiavel tb ho fou), sinó que és el primer filòsof modern que lluita contra Déu. És Schopenhauer qui tomba per primera vegada la figura de Déu del pedestal de l'àgora pública; i al seu lloc hi col·loca el No-Res ¡Vet aquí el famós nihilisme!

La vida no té cap sentit, diu l'alemany: naixem i morim segons l'atzar de les circumstancies ¡No hi ha un sentit últim en la nostra vida! L'existència és, en el fons, No-Res. I aquest No-res s'ha d'entendre com la pura contradicció, des d'on qualsevol cosa pot surgir i desaparèixer de forma espontánea i sense RAÓ última. Mentrestant, agrega Schopenhauer,la sensació de ser quelcom determinat i precís, amb una raó de ser, es tracta d'un dolç miratge, una ombra, un vel de Maia -El món que apreciem amb els sentits i que identifiquem com un món de causes i efectes , un món de sentit, és un món fictici rere el qual s'hi amaga allò irracional, contradictori, absurd, inconcebible... el No-Res.

Bé, explico tot això després d'haver reflexionat sobre el que homes com Stephen Hawking, Alan Guth, Vilenkin i Michio Kaku (els quatre cosmòlegs més importants actualment) han escrit.

Hawking, per exemple, després de dir que la filosofia és cosa morta i que el coneixement només resta, ara, en mans dels científics, afirma:

a) Si bé ha de ser possible trobar una teoria capaç de sintetitzar les 4 forces fonamentals que coneixem de la natura en una sola, aquesta teoría no pot ser completa. I dient això defensa la famosa teoria M, ja que aquesta és capaç d'unir sota un mateix marc conceptual les 4 forces de la natura, però al mateix temps obre nous enigmes. La teoria M no ho explica tot; és incompleta.

b) Davant d'aquesta impossibilitat científica de trobar la fórmula definitiva amb la qual l'home sigui capaç de recrear i reproduir tota l'existència la pregunta del científic no és sinó la següent: Quin és el sentit de l'èxistència doncs? Per què existim per comptes de no existir? I vet aquí la resposta de Hawking, Vilenkin, Kaku o Guth: l'existència és de fet, No-Res. I aquest No-res significa un món irracional i contradictori.

L'últim llibre de Hawking és una lluita constant contra Déu i en favor del nihilisme, o sigui, el No-Res -No necessitem a Déu per explicar l'univers, podem apalar al No-Res, això és, a l'absurd- Escriu en el seu "The great design". En aquest sentit, el que comenta Hawking sembla un plagi de les tesis Schopenhaurianes; la diferència rau en què l'anglès empra la "chachara" matemàtica i l'alemany utilitzà la "chachara" transcendental de Kant per arribar a la mateixa conclusió: Déu no existeix, mentre que l'essència de l'existència és el No-Res, és a dir: lo irracional, lo irresoluble, lo inconcebible... allò absurd.

Així com ja féu Schopenhauer, la ciència actual també comença abraçar l'esperit del budisme; així mateix ho reconeix Michio Kaku. I és que, allò que ara volen defensar els científics no és res nou; de fet, Albert Camús va rebre el Nobel de literatura per demostrar de forma narrativa el nihilisme existencial, és a dir, quant absurda i buida és la vida sense Déu; Guth afirma demostrar-ho a través del mètode científic. Vilenkin és qui ho ha exposat de forma més clara -Podeu buscar l'entrevista que fa uns anys li va fer la vanguardia i entendreu de què parlo.

Tanmateix, a finals del s.XIX Nietzsche ja va denunciar la budització d'occident, el nihilisme, la gran nit que els occidentals haurem de passar un cop hàgim mort a Déu.

La ciència actual filosòficament parlant encara roman a començaments del s.XIX, però els científics es pensen que gràcies als progressos tecnològics s'ha avançat molt. En veritat, aquests homes han tingut una educació filosòfica pèssima. De fet, caldria preguntar-nos: on es pot tenir una formació filosòfica potent?

En fi, escric aquest breu article pq portava molts mesos amb aquest tema i se'm m'ha esborrat tot el treball -És la merda de la informàtica. Posant per escrit això, que alguna cosa quedi.

Estat

Fa uns quants segles la gent s'abonava a Déu per diferents raons: per igualar a tots els homes, castigant aquells qui abusaven, amb privilègis i a voluntat, dels altres; per conèixer la veritat i amb aquesta, saber actuar correctament fins arribar a viure en un món perfecte, sense injustícies, sense desgràcies, sense dolor (el regne de Déu). Fa segles es creia que Déu salvava.

Actualment ja no es creu en Déu, sinó en l'Estat. Vet aquí la victòria de la intel·ligència popular. I es reclama que l'Estat iguali als homes, impedint els privilegis i els abusos; que l'Estat ensenyi, sempre, la veritat per tal que la gent pugui actuar i decidir correctament i així, crear una societat més justa i feliç. Actualment, es creu que l'Estat ha de salvar... per això es creu amb l'Estat.

¿Què s'inventarà la gent quan ja no cregui amb l'Estat? ¿On es posarà aquell vell Déu i el seu regne llargament somiat? ¿On es buscarà la terra promesa? Potser, simplement, es deixarà de creure... i de buscar una salvació, una solució final, un món millor. Però això és molt pessimista. ¿I qui té el valor de ser-ho?

Ficcions del llenguatge

L'altra dia, a propòsit de Descartes i el seu "pensar", ja us vaig apuntar una de les supersticions humanes més antigues: considerar que una paraula que gramaticalment actua com un nom ha de fer referència a un objecte determinat, constant i invariable.

-Si les paraules no canvien amb el temps, tampoc ho ha de fer allò que signifiquen- Solen considerar, com Kripke, les intel·ligències més innocents. D'aquí la creença amb l'ànima, el JO, la consciència com a substrat: tot i que cada 7 anys totes les cel·lules humanes s'han regenerat, el vell costum de pensar que tothom té un nom que l'identifica ens porta a creure de forma cega i involuntària que rere els constants i profuns canvis fisiològics hi ha d'haver, efectivament, quelcom invariable i que ens identifica; l'ànima.

Ja no creiem en el llenguatge; al menys ja no hi creiem de la mateixa forma en què ho feren els antics. La nostra fe amb el llenguatge, en tot cas, té un altre color i un altre aroma.

¿I què advertim? Per començar, que ens resulta inevitable crear un món fictici i imaginari a través del llenguatge. És precisament el llenguatge el que ens permet considerar que existeixen objectes, fets, accions (relacions entre els objectes); però tot això no existeix sinó com a representació humana -Com a pintura i relat. Per exemple, el llenguatge ens permet considerar que existeix l'esfera perfecte (una superfície tots els punts de la qual disten la mateixa distància del centre) ¡I podem imaginar-nos el món com quelcom replet d'esferes petitíssimes (corpúscles atòmics) que xoquen entre sí. Però això és representació. Hem creat, a través de la potència del llenguatge, un món fictici i artificial.

Podem fer una altra cosa: podem agafar un termòmetre i una olla plena d'aigua que reposa sobre un foc. Anem anotant com el termòmetre va punjant. D'aquesta colla de "dades empíriques" podem deduir que la causa d'aquesta puja del termòmetre es deu a una cosa que anomenem "calor". I considerem que això, el calor, és quelcom que prové del foc. M'explico, podem explicar o representar la situació de la següent forma: el foc és la causa del calor i el calor és la causa de la puja del termòmetre. Aquí ens hem inventat una noció completament abstracta i metafísica, la de "calor".

-Hem de menystenir aquesta abstracta noció de "calor" pel simple fet que sigui una noció impossible de ser validada o refutada empíricament?- Vet aquí una bona pregunta; una pregunta que va més enllà inclús de la filosofia. Tanmateix, què importa si és una noció real o fictícia i especulativa; la qüestió és que té una gran utilitat. De fet, la termodinàmica no existiria sense aquesta noció infalsable i artificial; de la mateixa manera que no existiria cap ciència mecànica sense la també fictícia i metafísica noció de causa.

Vet aquí el poder de l'esperit sobre la matèria ¡Com la nostra intel·ligència transforma la sensació informe! Aquí em permeto el luxe d'utilitzar el llenguatge filosòfic. En tot cas, val la pena prendre atenció fins a quin punt allò irreal i fictíci té poder sobre allò real; fins a quin punt el món metafísic de la intel·ligència té poder sobre la sensibilitat de la nostra percepció.

De la mateixa manera que quan ens enamorem la nostra passió és ells ulls que miren les "coses", quan pensem els ulls ho són el llenguatge... entenent que aquí, "coses", només és fruit de la mirada del llenguatge.

Tanmateix, i ja per acabar, cal recordar que tot i que el llenguatge ens generi un món fictici, irreal i metasensible, també forma part de la realitat.