El Déu dels jardins (Epicur I)

Fou Epicur un místic? Aquell esperit solitari i afable es recollia al voltant d’un selecte grup d’amics en el jardinet de casa seva; avorria la cosa pública: la gentusa i els seus espectacles populars –Veia inclús als “grans” homes del moment, així els polítics i governants, com servidors i aduladors de la massa.

Fou també deixeble de Sòcrates: entenia la ciència com una recerca de la felicitat, la qual definia negativament com “l’absència de dolor, d’alteració o qualsevol mena de consternació”.

Menyspreà cruelment a Plató, a qui arribà a anomenà “dionysiokolates”, això és: pallasso de la púrria i adulador de tirans; i qui pot provar que no mentia!? Els diàlegs platònics no semblen ser res més que una forma d’espectacle i atontament intel·lectual, talment una obra de teatre; el seu interès i valor consisteix en captar l’atenció de la gent, en especial del poble semicultivat. D’altra banda, el posat grandiloqüent que mostrava Plató en públic, les seves refinades vestimentes, i tot plegat combinat amb els seus codis secrets i altres pensaments esotèrics (aquells que reservava per una minoria que es congratulava de privilegiada), no servien més que per acaparar l’atenció de tirans i oligarques, els quals solien donar cova a la massa per aprofitar-se’n; aquí hi tenim al “gran” Dionís de Siracusa.

Però, què pensava amb sinceritat Plató? Què sentia i desitjava? Sabem que considerà una gran ximpleria escriure i divulgar allò que un realment pensa: -“Hom s’exposa a que les ments més brutes, els imbècils, empastifin i adulterin la seva doctrina”- Confessa poc abans de morir... i potser per pròpia experiència. També sabem per Diógenes Laerci que estimava les obres de Aristòfenes, el comediògraf que escrigué Lisisitrata –Un reconegut antisocràtic. No dóna teca per pensar això!? Però és més. Quan Sòcrates llegí un dels primers diàlegs del jove Plató es burlà de les mentides i ficcions que havia posat en boca seva; el mestre no es reconeixia en elles, i això que en teoria n’era el protagonista. Serà tota la filosofia platònica que ens ha arribat una espècie de farsa, de circ, de tragicomèdia intel·lectual per a distracció i passatemps del poble semicultivat i els seus tirans? Així ho considerava, insisteixo, Epicur; i se’n burlava amb acidesa.

Per què filosofa Epicur? Busca la veritat per tal d’eradicar el dolor, la desgràcia, en fi, qualsevol forma de degeneració i misèria, com li ensenyà a fer el seu mestre. Però difereix completament de Sòcrates en un punt crucial: que la veritat no resideix en un altre món, més enllà de la vida terrenal.

Cal destacar que Epicur és el primer de combatre ferotgement la idea que, arrel de Sòcrates, va prenent cada vegada més cos a Grècia: que la vida terrenal és un transit cap a una altra vida, la qual passarà comptes sobre la primera. La denuncia que féu Nietzsche contra Sòcrates-Plató -de posar la llavor al que posteriorment es coneixerà com a cristianisme- està sòlidament fonamentat en els textos que ens han arribat.

Una de les obsessions d’Epicur, doncs, és fer veure als pobres desgraciats que creuen en el Més Enllà i en la idea que els seus actes sobre la Terra seran llavors jutjats per tota l’eternitat, que viuen aterrats per mentides... per relats falsos que només els inciten a desitjos vans i dolorosos. Pregona que no cal témer a la mort, bàsicament, perquè la imatge de la mort, com a desaparició de la meva persona, no existeix, sinó com a relat i ficció –En realitat no morim, és a dir, no som i de cop desapareixem, ja sigui per anar al No-res o a un altre món, sinó que el moviment dels àtoms que per atzar han arribat a conformar el nostre cos es van dissolent, de nou, en l’entorn –Explica el grec, mentre ens pinta amb una sobrietat i indiferència magistral el quadre de l’existència com un mar immens, sense horitzons ni profunditats, dominat per un perpetu i calmat onatge a través del capritx del qual emergeixen i es dissolen totes les infinites formes vives possibles.

Epicur ens planteja contemplar el fluir constant de l’existència amb total dolçor, sense desitjos, esperances ni neguits, com qui gaudeix d’una assoleiada tarda d’Octubre: sense recordar el passat, sense somiar en el futur... saborejant el present.

Així doncs, fou Epicur un místic? Buscava la impertorbabilitat absoluta, com tots els místics, però la seva recerca no s’embarcava cap a un altre món imaginari, interior o extrasensual, sinó cap els sentits corporals... cap el fluir de l'existència.

Amor a primera vista

Els enamorats no podem deixar mai de pensar amb l'objecte estimat. De dia i de nit, com si fos un espectre, sempre el tenim present d'una manera o una altra -Què deu estar fent ara?- Ens inquietem, mentre sospirem i guardem silenci. Però aquesta "captivació" amaga una mena de revés; no només restem sempre pendents d'allò que ens encisa, sinó que al mateix temps abriguem l'esperança, la fe i la creença, que l'objecte amat potser també ens té presents en els seus pensaments de capçalera. I sota aquest embruixament, com discernir l'or del llautó i el somni de la vigilia!? Això també sol passar amb els qui s'enamoren de la vida; creuen que "la bella" els ha de tractar de forma especial, que una breu mirada, una rialla a l'aire, una topada fortuïta indica que la vida, la molt trapella, també els somia i els desitja com una tonta, o sigui, com ells. Per un instant, la respiració se'ls hi torna gèlida, la pausa es fa eterna i l'emoció sembla prendre cos per sempre. Ai, però la vida, pot ben ser que ni cregui ni senti aquestes coses. Igual per ella l'amor no és res més que anar picant l'ullet a tort i a dret, i passejar despreocupada, mentre més d'un pateix per la seva xauxa. No hi ha res més fàcil que embaucar a un enamorat; que bé ho explica això Bocacció en les seves historietes... i que bé que ho han sabut utilitzar les religions pels seus profits, sovint gens romàntics.

Els vells filòsofs i els nous (Sòcrates III)

Les grans contribucions de Sòcrates a la cultura occidental, tal i com s'ha pogut apreciar al llarg dels dos darrers post, foren:

a) Haver detectat i denunciat abans que ningú la crisis que galopava sobre Atenes.

b) Haver considerat que la causa d'aquesta ruïna fou el relativisme, l'escepticisme o el nihilisme que va començar a imperar a Atenes com a reflex de la multiplicitat d'opinions, controvèrsies i disputes intestines que originava qualsevol tema o qüestió sobre el sí de la democràcia. Sòcrates descobrí que a Atenes ningú tenia massa clar, per més fort que cridés a la plaça pública, com eren realment les coses i per tant, advertia que s'ignorava com s'havia d'actuar: davant de situacions problemàtiques sempre es plantejaven diferents opinions, sovint incompatibles entre sí, mentre que al final les resolucions preses resultaven ser força desafortunades.

c) Va establir com a principi heurístic que tota mala decisió i per tant, tota mala actuació era fruit exclusiu de la ignorància humana.

En conclusió, Sócrates va ser pare de la tesis filosòfica per excel·lència: que només la VERITAT (el coneixement cert i irrefutable de les coses) pot ser norma de conducta a l'hora de construir un món millor.

En efecte; qui llegeixi als filòsofs, almenys fins a Nietzsche, descobrirà diferents formes de teoritzar com i perquè només el coneixement (la opinió vertadera i coherent) ens permetria actuar bé; i això vol dir: sortejar, preveure i resoldre les desgràcies, els accidents, les crisis, les malalties, les crueltats, les injustícies, en fi, qualsevol forma de degeneració, penúria i ruïna. De fet, seria tant gran la força revitalitzadora de la VERITAT que inclús ens permetria aspirar a la immortalitat (absència total de debilitat i corrupció).

No hi ha dubte que la nostra civilització beu d'aquesta antiga i profunda creença socràtica: que només la ciència seria la font del progrés de la humanitat, mentre la ignorància, la incultura i la irreflexió serien l'origen de totes les desgràcies, crisis i malvestats que patim -Per Sòcrates, la vida humana és fugaç, efímera i sense massa sentit perquè ignorem.

Avui en dia, però, els filòsofs comencen a sospitar radicalment d'aquesta tesis socràtica; s'adonen que el coneixement resulta ser profundament immoral, en la mesura que la Veritat i la ciència (el conjunt d'opinions que es dónen per vàlides i ens resulta summament efectiu per actuar sobre el món) no és el mateix.

La veritat com a arma de defensa (Sòcrates II)

Sòcrates descobrí quelcom inquietant que el portà a filosofar a tothora: la seva vigorosa i potent Atenes s’havia corromput.

Les noves generacions es presentaven més dèbils que els robustos i ferotges pares fundadors de la democràcia, com Esquil, l’ànim del qual sembla estar esculpit sobre el dur granit. I eren més dèbils, una caricatura, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se i prendre distància respecte allò que els seduïa i cridava l’atenció; aquells joves, entusiastes i compulsius, només desitjaven ser seduïts i arrastrats per les més exòtiques, grandiloqüents i rares coses.

La passivitat d’aquell jovent es feia palesa en la incapacitat que mostraven per alimentar-se del dolor, la soledat i la crueltat; elements, tots ells, característics d’una voluntat ferma i un criteri propi audaç: com aquells joves, sensibles i encantats, podien ser capaços de conquistar, determinar i decidir, fos en el terreny que fos? Com podien superar i subjugar sota els designis de la seva voluntat tot allò que els inquietés i contradigués? Com podien mostrar-se freds i circumspectes i com a tals, fer front amb sagacitat tot allò que se’ls hi presentés de forma terrible, enigmàtica o incerta? Com podien ser capaços de projectar el seu talent vers els més difícils reptes i projectes? No, aquells joves, crèduls i aduladors, desitjosos de la recompensa immediata, es veien incapaços d’analitzar, triturar i diseccionar res del que experimentaven, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se, com a amos i senyors, sobre els seus propis impulsos i sentiments.

No parava de plorar Sòcrates que els vells savis com Soló, Heràclit, Parmènides, inclús Protàgores, Gorgies i Anaxàgores havien deixat pas als bocamolls. Llegiu els textos; els joves, com Aristip, semblaven donetes: sempre corrent rere promeses, refinaments, luxes i bones paraules; és que no deixaven mai de ser descaradament banals i frívols: exterioritzaven tot allò que sentien, i només sentien allò que podien exterioritzar, presentant-se, així, brillants i buits com bombolles de sabó. Allà els tenim: encantadorament superficials i pomposos, amants del maquillatge, les vestimentes i els gestos, però exempts de força interior, de nervi i fúria.

Aquella generació de finals del s.V, gran paradigma de la democràcia atenesa, foren homes de molt d’ingeni però poc geni. Capaços de creure-s’ho tot, d’abraçar-ho tot, acabaven per no creure en res, desplomant-se pels terres. Fet, aquest, que aprofitaren els espartans, que sí havien mantingut la raça ferma, decidida i disciplinada.

Així doncs, Sòcrates portava 10 anys enfrontant-se als seus conciutadans. Arreu olorava els signes de la incapacitat, la mala decisió, en fi, sentia la ferum d’un ànim podrit que si bé ho voldria prometre tot –inclús el cel- no podia complir res. Recordem, per exemple, que fou l’únic que votà en contra d’exiliar els capitans que, després de vèncer en una crucial batalla, no pogueren socòrrer els cadàvers dels caiguts en combat degut a una tempesta salvatge; la resta del jurat, commogut com donetes pel drama i incapaços de suportar el no poder enterrar dignament als seus familiar i amics, decidiren contra-llei desterrar a aquells capitans, entre els quals hi trobem Tucídides, pare de la història com a ciència. Atenes sortia perdent per prendre decisions des del rancor, la insuportabilitat, les ganes de castigar, en fi, des de la inestabilitat emocional.

A més, Sòcrates explica que arreu es topava amb homes que gaudien aparentant tenir autoritat, felicitat i fama, de ser rics, savis i bells, però al mateix temps descobria que en la majoria dels casos no eren més que façana. I aquesta era la seva advertència: Atenes es convertia en una ciutat de fanfarrons, actors i bufons; urbanites superflus i pedants, vanitosos i incapaços d’aguantar massa res; com aquestes ànimes belles i seduïbles podien vèncer als espartans i convertir Atenes en un gran imperi que regulés a voluntat la pau i el comerç entre grecs i no grecs?

Però aquella situació convulsa també acabà per superar-lo i aplastar-lo. Al final, Sòcrates es va veure acusat precisament per ser l’únic responsable de la crisis i la ruïna general que assolà Atenes, mentre veia, amb ironia, com era jutjat per un tribunal d’indignats i com a tals, incapaços de prendre decisions observant fredament les lleis –vet aquí un tribunal que convenç ben poc. Què havia de fer Sòcrates? Què podia fer? Com suportar aquell circ que havia muntat el poble d’Atenes per jutjar-lo? Sòcrates es va defensar empunyant la VERITAT.

Tot seguit s'adjunta un breu resum del discurs que ens deixà Plató de la defensa del propi Sòcrates: “Només pot ser feliç, i fer feliços als demés, aquell qui sap la VERITAT, el científic, no pas el ric o el fèrtil o el famós o el bell o el qui ocupa un càrrec d’autoritat; i no obstant això, sapigueu que ningú posseeix la VERITAT! Ni jo mateix! Per tant, encara que em veieu aquí, lleig i vell, fet un drap i sense cap dragma a sobre, sempre vagabundejant per la ciutat i gorrejant a casa de joves rics i guapos, jo no sóc pas el més desgraciat i infeliç d’Atenes, sinó que tots els atenesos ho sou per igual, ja que cap de vosaltres posseeix allò més valuós del món: la eterna Veritat, única font de gràcia i felicitat; jo us he inspeccionat a tots! En conseqüència, senyors, si no sóc l’únic desgraciat de la ciutat no puc ser l’únic causant de la corrupció i la degeneració que ens assola. Aquest judici és, llavors, injust.”

A partir de Sòcrates el filòsof busca la veritat, en la mesura que la valora com la font d’on brolla tota FELICITAT. Amb Sòcrates la ciència passa a ser tractada des d’una òptica estrictament moral.

Ningú té la veritat (Sòcrates I)

“Només sé que no sé res”, pregonava Sòcrates pels carrers tot recordant les confuses paraules de l’oracle de Delfos un cop el designà com el més savi d’entre els grecs –Que en una cultura superior com la grega era gairebé com dir “entre els mortals”.

La seva pròpia sentència el trastornà per la paradoxa que embolcalla; una contradicció que al mateix temps captivà a les intel·ligències més virils i inquietes d’Atenes, i encara a dia d’avui sedueix a no pocs. D’immediat, Sòcrates es posà a interrogar a tots els savis que concorrien la ciutat ensenyant i divulgant els seus coneixements als jovenets; i amb un vigor inquisitiu sense precedents el vell posà la ciutat potes enlaire! Volia comprovar quin d’aquells homes de ciència era capaç de mostrar-li una sola opinió que no fos controvertida, incompleta, dubtosa en algun aspecte i com a tal, que tothom, fos ric o pobre, ignorant o estudiós, lliure o esclau, grec o bàrbar, home o dona, jove o vell, no pogués sinó jutjar-la com a evident, clara i certa de forma espontània i immediata, abraçant-la amb absoluta sinceritat com a VERITAT.

Sorprès, però, va descobrir que no es pot trobar tal VERITAT entre els homes. Advertí com les opinions humanes sempre solen arrossegar dubtes, litigis i controvèrsies; que les nostres explicacions es recolzen sobre molts prejudicis sospitosos, en la mesura que sempre amaguen una història i una tradició al darrere; que tot pot ser replantejat i posat sota crítica; que no hi ha opinió exempta de punts dèbils, inclús la suposadament més ben teixida i pensada pot ser atacada, tombada i negada sense cap mena de compassió; que allò que uns veneren com a vertader i incontestable, d’altres se’n riuen i s’ho prenen com una espècie de ximpleria. De manera que la PURA VERITAT, anhel de qualsevol amant de les ciències i el coneixement, semblava dissoldre’s en mig de la barbàrie humana com els somnis es dissolen en mig del frenètic feinejar diari, i el feinejar diari en la boira del temps.

No obstant tant radical escepticisme, Sòcrates destacà l’existència d’un tipus d’opinions que potser sí desprenien certa “fragància” a veritat universal, objectiva i incontestable; vet aquí les opinions matemàtiques, o per dir-ho en grec: les opinions que poden ser apreses a través d’algun tipus de mètode -Partint d’uns principis acceptats i unes lleis preestablertes, en teoria qualsevol persona ha d'arribar a les mateixes conclusions. Plató ens ho explica en detall en el Menó, on hi narra que Sòcrates, després de dibuixar-li un quadrat a un simple esclau, aquest comprenia quasi d'immediat que els costats de qualsevol quadrat, sigui quin sigui el seu tamany, sempre seran iguals. Per descomptat, explica Plató, tals opinions no semblen permetre ni la polèmica ni el debat, amargues filles de la ignorància, ja que acaricien la tant desitjada VERITAT.

Arribats aquí, cal matissar que al llarg dels diferents diàlegs Plató reconeix que l'opinió matemàtica no és pròpiament una VERITAT, sinó una insinuació, un xiuxiueig, un cant de sirena que preludia l’existència de la VERITAT. Plantejament, aquest, que no divergeix tant del que alguns "innovadors" de la filosofia de la ciència defensen avui en dia; a saber: que des del moment que per desenvolupar i adquirir un coneixement hem d’escollir uns principis, uns criteris i unes normes que orientin els nostres raonaments -les nostres explicacions-, al final no podem evitar les disputes i els litigis: uns volen partir d’unes bases i seguir unes lleis, d’altres prefereixen triar-ne de diferents per així anar al seu aire; en conseqüència, uns i altres no poden sinó arribar a conclusions diferents, i sovint contraposades, pintant el coneixement humà, inclús el matemàtic, amb un to confús i incert.

Amb aquest talant inquisitiu, doncs, Sòcrates treia a la llum el caràcter conflictiu i ignot, capritxós i irresoluble que amaga qualsevol opinió humana, per més clara, rigorosa i evident que pugui semblar a primera vista; o a segona! I com ho va valorar? Com va prendre’s aquesta situació, nihilista i confusa? Vet aquí una pregunta crucial.

Aquesta és, doncs, la gran paradoxa que descobrí i defensà Sòcrates: la única "veritat" és que ningú té la VERITAT, que ningú pot tenir-la i que si bé aquesta VERITAT existeix, ja que així ho semblen indicar les opinions matemàtiques per exemple, la molt escorredissa només roman entre els Déus immortals: més enllà d’allò que els mortals podem comprendre, tocar i atrapar –Davant la VERITAT tots els homes sóm iguals: uns ignorants!- Venia a dir el vell Sòcrates.

Tot i així, la postura de Plató resta molt lluny d’aquest igualitarisme socràtic, certament pessimista. El que Plató sembla introduir a les prèdiques del seu mestre és una descarada jerarquia entre els homes –Sí, tots els homes som uns ignorants, però cal discernir els herois del coneixement, els filòsofs, que aspiren a la impossible VERITAT, i els pobres desgraciats, la púrria, que anomenen veritat a les seves confuses i sempre mudables opinions.

*En breu es penjará Sòcrates II

El cervell del Sr. Punset

Són molts els qui segueixen les obres de divulgació científica del Sr. Punset, i l'aplaudeixen. Avui vull comentar alguns aspectes d'un dels seus llibres, titulat: "El alma está en el cerebro".

Per començar, el títol promociona descaradament una superstició popular, i molt antiga en l'àmbit cristià: que l'ànima i el cervell han de ser dues coses de naturalesa diferent. De fet, l'èxit de Punset consisteix, precisament, en fer congeniar d'alguna manera les supersticions més populars amb els avanços científics -El llibre que publicà sobre la felicitat n'és un altre clar exemple. D'aquí l'olor a púrria que solen desprendre els llibres d'aquest bon home; i que consti que ho dic sense ànim d'insultar ni menystenir-los; ni tant sols em molesten, com tampoc em molesta la pobre gent que per apaivagar les penes no saben sinó emborratxar-se... o resar... o tornar a caure en la mateixa "merda", mentre creuen amb tota la innocència del món fer el millor que poden fer davant de situacions adverses.

En aquest llibre, entre altres coses, es parla dels estudis d'un neurobiòleg anomenat Oliver Sacks. La idea que planteja aquest científic no és pas nova; de fet, moltes de les coses que comenta ja les apuntava Montaigne o inclús, Descartes... i especialment Schopenhauer.

La qüestió en qualsevol cas és la següent: que el cervell seria l'òrgan responsable de crear la realitat a través de la qual vivim. És a dir, el cervell seria el responsable de fer-nos conscients, per exemple, de tenir un cos; de que aquest cos estaria rodejat per objectes amb certs colors, formes, propietats, distribucions, etc. O sigui, el cervell seria el responsable -la causa- de prendre consciència de l'existència del món a través d'unes sensacions, una percepcions, uns pensaments, uns sentiments, unes volicions, en fi, uns ESTATS ANÍMICS. I per tant, apunta Sacks, seria el cervell qui generaria la realitat; una realitat que lluny de ser el món pròpiament en seria una representació il·lusòria i fictícia, però imprescindible per sobreviure en el món de veritat.

En la proposta de Sacks hi ha la mateixa CONTRADICCIÓ que han incubat tots els plantejaments metafísics des de Descartes: si la realitat es creada pel cervell, llavors, el cervell tampoc és real, sinó quelcom creat... Ara bé, per qui seria creat el cervell llavors? En fi entrem en una teoria absurda, tant absurda com la proposició "aquesta frase és falsa". I davant l'absurd no podem dir res... o qualsevol cosa!!! I no sé quina de les dues opcions resulta ser més rebutjable.

La veritat, però, és que ni Punset ni Sacks se'n han adonat de l'absurd d'aquesta teoria tant antiga i trillada que, després de repintar-la amb noves terminologies i experiències, volen fer-la passar per innovadora a ulls dels la gent més naïf.

Però això no és tot. Encara que pretenguessin salvar-la d'aquest absurd dient -Bé, potser el cervell com a òrgan generador de la realitat també és una il·lusió, però seria una il·lusió vàlida perquè creure en la seva existència com a generador de la realitat ens permet sobreviure-, tampoc dissoldrien la paradoxa, és a dir, no podrien deixar de mostrar la realitat com una mera il·lusió, com una mera representació, com un vel de Maia, com una aparença. I fent això no podrien deixar de pressuposar que hi ha d'haver, rere de tant gran absurd, un creador incognoscible.

En fi, la psicologia i la neurobiologia es sustenten sobre premisses indemostrables, viciades (absurdes) i supersticioses. Estaria bé obrir les finestres, que entrés aire fresc, i plantejar noves interpretacions. I pel moment els anglosaxons semblen incapaços de dur a terme aquesta neteja teòrica, malgrat ells dominin, pel moment, "l'alta" cultura actual -No tenen raó, però són ells qui prenen la paraula en la grans difusions culturlas dels nostres dies.

Mentrestant, en el mediterrani ens dediquem a plantejar les coses diferent, encara que sigui en "petit comité".

Es pot verificar una teoria?

Des del s.XIX hi ha hagut un corrent filosòfic dominador a occident anomenat “positivisme”. Aquesta postura va brollar i diversificar-se per Europa a partir de tres fonts diferents: de la mentalitat llibertària francesa (per exemple August Comte); de la ingenuïtat i l’utilitarisme anglosaxó (St. Mill per exemple); i de l’idealisme alemany (Fichte o Hegel).

La premissa fonamental del positivista, en general, és la següent: la ciència ens mostra com succeeixen realment les coses. Però, què significa això? Que tot ha de tenir una explicació i el savi -el científic- és aquell capaç de descobrir-la.

El positivisme pressuposa i exigeix, doncs, que la ciència sigui una activitat exclusivament heurística, això vol dir, que es basi només en el descobriment; d’aquí la seva suposada imparcialitat, neutralitat i objectivitat; d’aquí la diferència que l’home modern, tant positivista ell, s’ha entossudit a imposar arreu entre ciència i art –L’art s’ha vist, en canvi, com una activitat estrictament creativa, fictícia, metafòrica, subjectiva.

Aquest pressupost positivista ha alimentat un immens prejudici; a saber: que a través del llenguatge científic, les formulacions, les representacions científiques, en fi, que mitjançant certa capacitat explicativa els homes podem reflectir de manera perfecte el que succeeix; com si el llenguatge fos un mirall de la realitat! Val a dir, que molts positivistes (els idealistes) inclús han anat més enllà, defensant que el llenguatge és la pròpia realitat experimentada: -Només pot ser real allò que pot ser pensat- Exclamaven. Sembla ser, doncs, que es confonia un mapa amb el terreny que pretenia representar tal mapa.

Avui en dia tenim molt clar que sempre es presentarà certa divergència entre la teoria i la pràctica. Per exemle: resulta impossible trobar, crear, dibuixar o inclús imaginar, una esfera perfecte! Ara bé, aquesta es pot definir i explicar. El que no queda tant clar és el perquè succeeix tal imprecisió, és a dir, el perquè d’aquesta divergència entre la teoria, que sempre mostra un cas general, i els casos concrets que ens proporciona l'experiència i la pràctica. Fet que permet preguntar-nos: que potser la realitat no té cap explicació de per sí?

Popper, a mitjans del s.XX va intentar reformular el positivisme, ja que en aquest punt fallava patèticament. Per tal de salvar-lo, el jueu defensà que la realitat sí és racional i com a tal té de per sí una explicació, però assenyalava que a través del llenguatge científic l’home no pot sinó aproximar-se indefinidament a tal explicació. En aquest sentit, confessava que cap teoria científica pot ser realment verificada, tal i com havien somiat tots els positivistes del s.XIX, especialment els idealistes.

Cal tenir present, arribats aquí, que verificar no és res més que confirmar una tautologia del tipus A = A o, A = B. I en el cas de la ciència verificar seria constatar una tautologia del tipus: “un cas general” = “qualsevol cas concret que es doni”.

Què succeiria si la comprovació científica es limités a ser una verificació? Una de les conseqüències més sorprenents seria que tot el coneixement es podria “deduir” d'unes poques premisses lògiques. En tal cas, l’experimentació acabaria essent una mera tasca verificativa, robòtica; una nova experiència no implicaria cap nou avanç científic! I fer ciència es reduiria, llavors, a estudiar “mapes” i crear nous mapes a partir de les inferències que es farien dels anteriors.

Avui en dia resulta evident que una nova experiència pot forçar a modificar radicalment la nostra comprensió del món. Que amb el llenguatge científic, més que descobrir interpretem. I a diferència de Popper, ja no creiem en aquell vell dogma modern nascut de la més rància teologia occidental que dictava: allò que succeeix ha de succeir per alguna raó.

Avui en dia, en ciència, no es pot parlar de ni de verificació ni de veritat absoluta o definitiva, sinó de validació i de veritat circumstancial, artificial, metafòrica. La ciència cada cop es va tornant més mundana, tot i que la majoria de la gent encara la vegi com envoltada per una aureola divina i eterna.

Adjunto un video on el físic David Goodstein i en el qual parla una mica sobre la feina del físic actual.