Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris individualisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris individualisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 1 de desembre del 2009

Veni, vidi, vinci

L'arrogància i la supèrbia no solen ser actituds valorades positivament per molta gent, fet que denota més quina classe de persones emeten tals judici que res més. Sembla ser, però, que tant l'arrogància com la supèrbia són simptomàtics d'un creixement espiritual: tot allò que es sent gran i independent es mostra arrogant i superb, especialment a ulls de la gent que es veu petita i trepitjada.

A partir de Spinoza corre per Occident un tipus de teologia que s'ha fet passar per ateisme fomentant el laïcisme característic dels nostres dies. Aquesta teologia, a grans traces, afirma que la naturalesa és infinita i per tant, que qualsevol ésser viu pot aspirar sense restriccions ni límits a ser quelcom per sí mateix, espontàniament, sense necessitat de les circumstàncies, del demés, de l'entorn.

No en tinc cap dubte, la idea de l'individualisme modern es sosté sobre aquesta creença teològica: un ha d'arribar a ser el que és sense manipular res ni fer mal a ningú, sense sotmetre a ningú, sense conquistar... Ser lliure és viure de forma aïllada del món! I això es pren per possible en la mesura que es veu la natura com infinita i per tant, res ens té perquè limitar ni coaccionar.

Però un ja no creu en l'infinit, o sigui, en Déu, es presenti aquest amb la forma que es presenti; la vida no és una font il·limitada de recursos i no estem pas aquí per la gràcia divina! I davant d'aquesta certesa un s'adona que nosaltres, en quant a organismes, ens formem en la mesura que devorem, triturem, sotmetem, assimilem, destrossem i conquistem. Un comença a tenir en compte com tota grandesa mundana s'ha de forjar inevitablement sobre una petitesa i una inferioritat -Per què un s'elevi ha de trepitjar molts de caps. I per tant, un s'adona que tot el poder i la felicitat terrenal sempre s'aguanta gràcies a moltes misèries, molt de fang i molta merda.

Som tant hipòcrites, però, que no ho volem veure. Sempre ens volem presentar, en públic, com els bons de la pel·lícula. I de ordinari diem que som bons quan afirmem que no fem mal a ningú, que som inofensius, en fi, que som gent objectiva, apàtica i neutre. Certament, no ens agrada ensenyar en públic la gran quantitat de "brutícia" que generem constantment pel sol fet de viure i ser; aquesta és la gran tasca que realitza l'educació cristiana i postcristiana -Fer-nos avergonyir de les nostra mundanitat; recordem que pel cristianisme estudiar l'anatomia humana i les seves funcions fisiològiques era un sacrilegi.

Els antics grecs i romans no eren tant hipòcrites: no es dedicaven a predicar una cosa per fer una altra de forma tant descarada. Per què? Directament confessaven voler el poder i la felicitat terrenal i no feien cap fàstic al reconèixer que, per aconseguir-ho, necessitaven conquistar, sotmetre, enganyar, destrossar, assimilar i generar jerarquies i diferències abismals entre els homes, entre les coses... No tenien cap mena de perjudici moral en vers aquestes activitats completament fisiològiques. Per ells, considerar que els homes superiors havien de sotmetre i utilitzar als homes inferiors com si fossin mers instruments era quelcom natural. De fet, diguin el que diguin tots els teòrics polítics moderns, com Rowls, Chomsky, Habermars i altres sodomitzats intel·lectuals, no hi ha una altra via per gestar una civilització forta, culta i esplèndida que la de generar jerarquies, formes de coacció, submissió i treball, obrint noves perspectives de conquesta i zones de domini i control. Però bé, aquest és un altre tema.

Juli César fou un dels paradigmes de l'ideal antic. La seva forma de vestir, d'escriure i parlar, de fer la guerra, d'imposar ordre, de seduir a les dones més influents de Roma (perquè en aquella ciutat manaven les dones, encara que la política estigués en mans dels homes) i de guanyar-se a tants milers de soldats que, de forma orgullosa i satisfeta, varen donar la vida per la seva persona en els camps de batalla... en totes aquests aspectes Cèsar sobresortí.

En boca d'un home modern la frase 'veni, vidi, vinci' pot sonar tranquil·lament prepotent, xulesca, acusable; en boca de Juli Cèsar i de l'antiguitat denota l'alegria i la felicitat sobre la Terra.

dijous, 5 de novembre del 2009

Indulgència i política


La majoria de la gent vol i reclama ser tractada amb indulgència, o sigui, vol que els demés atenguin als seus sofriments i precarietats i per tant, no els incrementin ¡Volen sentir-se escoltats, compresos i valorats! Volen sentir-se ben considerats, especials, importants... ¡Inclús reclamen ser perdonats quan tothom els hi va en contra!

Tot això s'ha de tenir en compte quan es tracta amb la majoria de les persones. De fet, ser ben educat i actuar de forma políticament correcte, en aquest sentit, segurament consisteix en deixar bé als demés i, almenys, fer veure que un els té en compte quan pren decisions. En d'altres paraules, consisteix en mentir, maquillar i velar veritats.

És molt rar, però, trobar individus que marxen d'aquesta afinitat per la indulgència. Tanmateix la història ens mostra casos excepcionals, inclús també alguns pobles sencers que menyspreaven instintivament la indulgència. Per exemple els espartans.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Corrupció

Veig que la paraula de moda aquests dies és "corrupció". Per blogs, per la radio i diaris, tothom la porta a la boca ¡Avui muda! I em fa gràcia. Deu ser per la tardor, l'estació corrupte i decadent de l'any: les fulles cauen, la natura es descomposa i desflora.

Les èpoques de corrupció i decadència, les èpoques de tardor, es passen pel forro les normes civils i morals imperants -Aquestes ja no són prou fermes ¡S'han superat! El Renaixement, per exemple, fou la gran època de corrupció del mil·lenni passat ¡I gràcies a ell aparagué la modernitat!

En raó, en aquestes èpoques altament individualistes (només el Renaixement podia mostrar homes com Leonardo, Miquel Àngel, Maquiavel, Montaigne, César Borgia, Galileu, etc) surten a la llum coses significatives, destacables, inimitables, inimaginables. És per tardor quan gaudim de les castanyes, el raïm, el bolets... i les pomes cauen dels abres!

Els homes corruptes són com aquestes pomes que cauen de l'abre, o sigui, de l'estructura social, buscant el seu propi destí ¡Com l'estructura social no els ha de d'acusar d'egoistes, delinqüents, malfactors! -Després d'haver-te alletat tant de temps fots el camp, vas a la teva, i t'emportes tot el que t'he donat- Exclama la societat indignada. En aquest moment només hi veu pèrdua i vergonya.

No en va mai és fàcil anar per lliure a costa dels demés (de quina altra manera un pot ser lliure?). I és que perquè una de les pomes, ja madura, llevi, abans milers d'altres han de perèixer en l'intent.


Considerar la corrupció des d'un punt de vista moral i per tant com quelcom dolent de per sí és no saber disfrutar ni valorar una de les parts més importants de la vida: la de la putrefacció i decadència; una època, aquesta, que implica sobreacumulació de forces, recol·lecció, fermentació.

Tot allò corrupte és el fertilitzant de noves esperances i nous horitzons.


pd/ No em sembla pas que vivim en una època tant corrupte com comenten, de fet, em sembla tot el contrari. Em sembla que cada cop anem cap una societat més forta i dominant, on els individus lliures, rars, profunds i difícils d'endevinar són afogats, dissuadits i diluïts (en nom de les lleis comunes, el benestar social o la sensibilitat imperant). De fet, que es jutgin i es castiguin homes com en Millet & company és un símptoma clar que la nostra societat está creixent i no en deixa passar ni una (tal i com demostra el que ha succeït els darrers anys amb les normes de tràfic). Aquest procés de socialització pot durar forces generacions, de fet, durarà mentre els Estats controlin el poble... I potser d'aquí alguns segles torni a sorgir una època corrupte com fou el renaixement, amb homes singularíssims capaços de traçar el pervenir.