Foc i guerra

Ara feia dies que no penjava res. Bé, per aquí tinc un poema que vaig escriure fa unes setmanes, quan "xerrava" amb Horaci. Aquest poema forma part de la meva conversa amb ell. No el volia penjar perquè, bé, no sóc massa destre escrivint poesia però en fi, ja portava dies sense comentar-vos res.

Si voleu disfrutar no sigueu massa exigents amb aquests versos mal xispats... Bon profit.

Dius conèixer la mort

i saber de què va la vida,

que vivim per fer-nos mal,

i que res val molt la pena;

tot és pols i cendra.

En vi afogues els plors,

i plores perquè desitges,

desitges el moment fugaç,

no l’atrapes! Però l’esperes;

tot és fosc i negre.

Les masses et fan por,

les defuges, dius que piquen,

i una aresta, petita o gran,

et deforma allò que anheles;

tot és tort i mescla.

Fas pactes amb la sort;

quan vola dolça i t’admira

tems que se’t giri la mar,

i en la tempesta... fermesa;

tot és boix i tènue.

Dius conèixer el dol

i en raó del goig estimes

la calma, la tranquil·litat,

l’alegria més justa i recte;

tot és foll i gresca.

Vols allò sempre rodó,

una perfecte esfera grisa,

sense necessitats ni atzars,

incommovible, bella, eterna;

Oh Horaci,

però tot és foc i guerra,

i quan no sumes... pereixes.