Un dels aspectes més lamentables de l'intel·lectualisme del s.XX, especialment europeu, es el seu comunisme. Que intel·lectuals com Benjamin, Sartre, Adorno, Foucault, per posar alguns dels noms més rellevants i famosos, prenguéssin seriosament les tesis polítiques i sociològiques de Marx demostra quant miserable fou el s.XX, intel·lectualment parlant. I que molta gent aplaudeixi i promocioni aquesta calanya de pensadors només confirma la vella dita castellana: "En el país de los ciegos el tuerto es el rey".No he vist mai encara cap estudi rigorós i honest sobre el comunisme; sobre el que ha promès, el perquè ho ha promès i el que realment ha acabant duent a terme. Potser no he llegit prou. Però sí que he llegit alguns comentaris força encertats al respecte de part d'homes com Freud o Sala i Martin.
El comunisme parteix d'un principi psicològic fàcilment comprovable per qualsevol que es dediqui a tenir una mica de tracte amb la gent; a saber: l'home és un ésser egoista. Però atenció, parteix d'aquest principi per tal de predicar que és possible crear una forma de govern que el negui i l'aboleixi.
Segurament Maquiavel és un dels qui ha definit aquest principi ètic i sociològic de forma més elagant i punyent, quan escriu:
"Diu una antiga sentència que els homes solen lamentar-se del mal i afartar-se del bé, i que ambdues passions provoquen els mateixos efectes. Perquè els homes, quan no combaten per necessitat, ho fan per ambició, la qual és tant poderosa en els cors humans, que mai els abandona, per més amunt hagin arribat. La causa és que la naturalesa humana ha constituït a l’home de tal manera que pot desitjar-ho tot, però no ho pot aconseguir tot, de manera que, essent sempre major el seu desig que la capacitat d’aconseguir, en resulta el descontent del que es posseeix i la insatisfacció. D’aquí s’originen els canvis de la fortuna, perquè desitjant els homes, per una banda, tenir més, i tement, per l’altra, perdre el que ja tenen, s’arriba a l’enemistat i a la guerra, que causarà la ruïna d’una província i l’exaltació de l’altra."
O bé quan diu:"Perquè en general es pot dir dels homes el següent: són ingrats, volubles, simulen el que són i dissimulen el que no són, fugen dels perills, són àvids de guanys, i mentre els hi fas favors són tots teus, t’ofereixen la sang, els bens, la vida, els fills –com ja he comentat abans- quan la necessitat pul·lula lluny; però quan se’t ve a sobre et giren la cara."
Sí, Marx reconeix que el principi psicològic que determina en gran mesura la conducta humana és l'egoisme. Tanmateix, agafa de Rousseau la falsa i fàcilment refutable tesis que l'home és un animal interessat, egoista i en aquest sentit se'l titlla de malvat, no per sí mateix com puntualitza Maquiavel, sinó perquè la societat l'ha pervertit.
Recordem com Rousseau, en el seu Contracte Social, afirma que en l'estat natural l'home és bo, o sigui, és un ésser que es mou de forma desinteressada i altruista, però la propietat privada el corromp.
O bé quan diu:"Perquè en general es pot dir dels homes el següent: són ingrats, volubles, simulen el que són i dissimulen el que no són, fugen dels perills, són àvids de guanys, i mentre els hi fas favors són tots teus, t’ofereixen la sang, els bens, la vida, els fills –com ja he comentat abans- quan la necessitat pul·lula lluny; però quan se’t ve a sobre et giren la cara."
Sí, Marx reconeix que el principi psicològic que determina en gran mesura la conducta humana és l'egoisme. Tanmateix, agafa de Rousseau la falsa i fàcilment refutable tesis que l'home és un animal interessat, egoista i en aquest sentit se'l titlla de malvat, no per sí mateix com puntualitza Maquiavel, sinó perquè la societat l'ha pervertit.
Recordem com Rousseau, en el seu Contracte Social, afirma que en l'estat natural l'home és bo, o sigui, és un ésser que es mou de forma desinteressada i altruista, però la propietat privada el corromp.
Aristòtil i Cicerò afirmen precisament el contrari: que només els homes polítics, o sigui, aquells que viuen en societat i per la societat, aquells, per tant, que són propietaris i rics poden actuar de forma desinteressada i altruista, o sigui, pensant en el bé comú abans que en el bé propi, ja que tenen les seves necessitats primàries més que satisfetes ¿Qui te raó aquí?
Em sembla que d'entre tots plegats Maquiavel és el que ens proporciona una definició ètica de la condició humana més efectiva, honesta i rigurosa. Però ara no entraré a discutir això ni entraré a comentar la gran quantitat d'injustícies que s'han llençat sobre le pensament de Maquiavel.
Bé, el més curiós del comunisme és que aquest moviment no va triomfar mai sobre les societats industrialitzades, tot i que fou pensat per aquests tipus de societats. De fet, ¿ha triomfat mai el comunisme? No, el comunisme, tal i com l'entenia Marx, no s'ha implantat mai, encara que s'hagi anomenat comunisme a diferents organitzacions i formes de poder; per cert, totes elles summament decadents, o sigui, incapaces de fer gaire res.
El que sí gaudí de cert èxit en Marx fou el moviment revolucionari que havia de precedir la idea que ha seduït a gran part dels intel·lectuals del s.XX, demostrant quina classe de gentusa són. I aquest moviment només es va produir en societats molt subdesenvolupades, com ho era la Rússia dels Zars, la Xina dels Emperadors o la Cuba dels explotadors de cotó i tabac. Els paísos industrialitzats i avançats foren immunes a la revolució i a la dictadura comunista.
Anglaterra és el cas més curiós: va acullir a Marx de les justes persecussions que aquest sofria per Europa al fomentar un moviment terrorista, que s'autoproclemava alliberador i salvador. I va potenciar la publicació i difució de la seva obra. I tanmateix, Anglaterra es mostrà absolutament immune al comunisme i al seu del·lit de revolució i destrucció. La societat anglesa era tant forta que se'n reia del comunisme. Rússia, la Xina i Cuba, en canvi, foren tant dèbils que varen ser infectades i sucumbiren a la barbàrie que incentivà el manifest comunista.
Tot això demostra, un cop més, que els organismes vigorosos, forts, sans són aquells que rarament els hi afecten aquells agents que resulten ser completament nocius i destructors per altres organismes més dèbils, caducs i decadents. Els organismes forts i vigorosos són tolerants perquè es mostren immunes -La intolerància és un símptome de debilitat i dolor.
Em sembla que d'entre tots plegats Maquiavel és el que ens proporciona una definició ètica de la condició humana més efectiva, honesta i rigurosa. Però ara no entraré a discutir això ni entraré a comentar la gran quantitat d'injustícies que s'han llençat sobre le pensament de Maquiavel.
Bé, el més curiós del comunisme és que aquest moviment no va triomfar mai sobre les societats industrialitzades, tot i que fou pensat per aquests tipus de societats. De fet, ¿ha triomfat mai el comunisme? No, el comunisme, tal i com l'entenia Marx, no s'ha implantat mai, encara que s'hagi anomenat comunisme a diferents organitzacions i formes de poder; per cert, totes elles summament decadents, o sigui, incapaces de fer gaire res.
El que sí gaudí de cert èxit en Marx fou el moviment revolucionari que havia de precedir la idea que ha seduït a gran part dels intel·lectuals del s.XX, demostrant quina classe de gentusa són. I aquest moviment només es va produir en societats molt subdesenvolupades, com ho era la Rússia dels Zars, la Xina dels Emperadors o la Cuba dels explotadors de cotó i tabac. Els paísos industrialitzats i avançats foren immunes a la revolució i a la dictadura comunista.
Anglaterra és el cas més curiós: va acullir a Marx de les justes persecussions que aquest sofria per Europa al fomentar un moviment terrorista, que s'autoproclemava alliberador i salvador. I va potenciar la publicació i difució de la seva obra. I tanmateix, Anglaterra es mostrà absolutament immune al comunisme i al seu del·lit de revolució i destrucció. La societat anglesa era tant forta que se'n reia del comunisme. Rússia, la Xina i Cuba, en canvi, foren tant dèbils que varen ser infectades i sucumbiren a la barbàrie que incentivà el manifest comunista.
Tot això demostra, un cop més, que els organismes vigorosos, forts, sans són aquells que rarament els hi afecten aquells agents que resulten ser completament nocius i destructors per altres organismes més dèbils, caducs i decadents. Els organismes forts i vigorosos són tolerants perquè es mostren immunes -La intolerància és un símptome de debilitat i dolor.
S'observa, a més, com els organismes sans, tolerants i forts solen actuar com els millors transportadors de malalties: infecten, sense ells adonar-se, als organsimes més dèbils i sensibles, en fi, aquells organismes que estan menys preparats.
Tots els organismes dèbils veuen als organismes forts i vigorosos com nius de púrria, de decadència inclús com a fonts de malaltia ¡I en certa mesura ho són, ja que degut a la seva excedència de força alimenten i procreen un munt de formes de vida parasitàries!
Els organismes dèbils, aquells organismes en gestació i no prou ferms i ben estructurats com per tolerar qualsevol incidència, precisen certa tranquil·litat per créixer. Precisen apartar-se dels organismes que triomfen i dominen!!!
