Ploma i espasa

Això d'escriure, com el parlar, comporta un problema... i no petit: una cosa és el que un comenta i l'altra la realitat.

Opinar és massa fàcil, i massa difícil actuar, entrar en situació, posar-se dins la pell de les circumstàncies. No en va els homes d'acció, històricament, han acostumat a menysprear als intel·lectuals, a tots aquells que, jaient en el sofà de casa critiquen el que fan aquells que es troben en el peu del canó. En aquest sentit, no voldria jo apuntar-me en la llista dels intel·lectuals, dels pensadors de saló i cafeteria, dels opinadors i comentaristes... aquesta raça d'homes bufonesca i idealitzadora.

En tot cas, prenc la paraula a Napoleó quan diu "Només es pot fer la guerra quan es té una espasa o una ploma". Només val la pena entendre l'escriptura com una guerra, una forma de combat... com una de les accions més elevades i colpidores. No és el físic el que aquí ha d'estar en joc, almenys en primera instància, sinó la vida de les nostres idees, emocions i sensacions.

En aquest sentit, la brutalitat intel·lectual pot ser molt superior a la física, de la mateixa manera que l'ambició de la intel·ligència supera amb escreix a l'ambició corporal, la dels nostre estómac o del nostre delit sexual ¡La intel·ligència vol conèixer, dominar i sotmetre la naturalesa en la seva totalitat, en allò més gran i allò més petit, i en aquest desig desenfrenat no hi ha qui la pari!

Els homes intel·ligents són profundament ambiciosos, casi tirànics. Busquen constantment enemics a qui tombar, problemes i situacions difícils per conquistar, reptes complicats... Volen fer front a allò que la majoria tem, li espanta, la inhibeix, ja per la seva duresa ja per la seva complicació.

Els més grans envejosos són aquells que aspiren a la gran intel·ligència. Rarament es veu tanta mala voluntat, tanta mala llet, tant de joc subterrani, tantes hòsties com entre els homes que aspiren a la glòria intel·lectual. No en va la ciència ha arribat a ser tant ferma: no s'et regala res, més aviat tot el contrari. La victòria, o sigui, la veritat científica, sempre cau en mans del més fort.

Certament, molts intel·lectuals i literats, així com alguns que aprofiten la confusió general i s'etiqueten de filòsofs més per vanitat i reputació que per respecte al terme, es veuen apartats de la ciència, o sigui, de la batalla per la veritat ¡Aquesta brutalitat intel·lectual els fot fora del ring! És lamentable escoltar les seves queixes, que les fan passar per crítiques: -És que la ciència és massa freda i no té en compte els sentiments humans per explicar el misteri de la vida- S'excusen. Són uns perdedors.

En el s.XX abunden els explicacontes, com Saramago, ments degenerades que, incapaces d'entrar a combatre cos a cos amb els grans problemes es dediquen a fer literatura... a distreure als seus afins, o sigui, a la bona gent -Els tontos.

La sensació de poder, de control, de llibertat que experimenten els grans pensadors després d'haver resolt un enigma pesat i dur, un gran problema, és segurament superior a qualsevol plaer orgànic ordinari. L'apoteosis de la victòria intel·lectual sol ser tremenda, encara que acostumi a passar desapercebuda per la gran majoria de la gent, només atenta als crits i als focs artificials.

Napoleó, si no hagués tingut un exèrcit sota el seu 'mando', hagués estat un filòsof, un científic superior, una intel·ligència suprema. Tenia tot el que requereix un geni: el cor en el cap, la força d'esperit suficient per fer possible allò impossible, el pressentiment de ser una culminació i el preludi d'una nova època... i veia la guerra com la via més potent i directe per arribar a la raó, a la pau i al progrés de la humanitat.

Però sembla ser que a la humanitat li agrada avançar fent tombs i donant voltes, reculant i agafant-se temps... I tirant molta merda sobre els seus més grans benefactors.

Any nou. Veritats i mentides

¿!Voleu la veritat pura i dura a tota costa!? No, o i tant que no!!! En veritat, preferiu mil vegades més les mentides i les ficcions. I qui vulgui saber la veritat nua i destapada, primer de tot, que desconfiï de totes aquelles opinions que el sedueixen, que de bones a primeres li agraden, l'atrauen, el beneficien i li reporten certa felicitat ¿Que potser no són aquestes, precisament, les que sempre tenen més números de ser enganyoses i fal·laces? No obstant això, qui sap si aquesta desconfiança cruel i dolorosa, perquè resulta dolorós haver de criticar, negar i tombar allò que ens aporta certa alegria, tindrà mai recompensa, proporcionant-nos la tant volguda veritat de les coses!!! Potser al final aquell qui es posa a criticar-ho tot acaba, simplement, recopilant un munt d'opinions enganyoses, partidistes, circumstancials, discutibles, volubles, en fi, acaba sol, desenganyat i sense res realment ferm entre mans... Que ingrata i decepcionant pot arribar a ser la recerca de la veritat.

Davant d'aquesta incertitud i crueltat, un es pregunta: ¿Qui és l'indòmit capaç d'exercir aquest violent domini sobre sí mateix? És més, ¿aquesta actitud no mostra una completa bogeria, una insensatesa, una malaltia mental? I és que, ¿si la fita existencial de la gent realment és la felicitat, perquè un ha de desconfiar i posar a prova tot allò que precisament li reporta certa joia? ¿Per buscar l'autèntica felicitat potser? Vaja, quina paradoxa tenim aquí: pot ser que la recerca de la felicitat ens porti fins un terreny inesperat i inhòspit... el de la completa amargura.

Durant mil·lennis la dona s'ha vist fortament incapaç de criticar i apartar-se d'allò que la seduïa i la feia ser feliç. Per exemple, solia considerar vertadera una opinió simplement perquè li agradava, o sigui, pels sentiments i les emocions que aquesta li produïa... No volia veure més enllà d'aquests sentiments -Allò que trobo maco i encisador ha de ser real, vertader i bo per força- Pensava embadalida. Vet aquí el seu tirànic judici d'avaluació sobre les coses ¡Amb quanta agressivitat i punt d'honor es negava abandonar-lo!

Aquesta incapacitat per palpar circumspecta i fredament allò que ens sedueix i ens agrada s'anomena, ordinàriament, sentimentalisme. I des del moment que les dones pretenen emular-se als homes aspirant a tasques on es requereix d'un judici fred, experimentat i calculador que sotmeti als sentiments han hagut de masculinitzar-se i començar a oposar-se a aquest instint seu tant fort, antic i primari d'enamorar-se, no de les coses pròpiament, sinó dels sentiments que els hi desperten les coses. Mireu-les, quin espectacle veure com moltes d'elles, així la Mercè Rodoreda per exemple, lluiten contra els seus propis instints, inclús es dessagnen, ja per una feina qualsevol ja per la vanitosa idea de no ser tractades com a tontes. Però en veritat el màxim que aconsegueixen és tornar-se lletges de caràcter, odiables i menyspreables a ulls dels homes més virils... Encara que elles ho ignorin i es pensin que, així, es tornin més intel·ligents i interessants.

Els homes, per la seva part, són instintivament més intrèpids i temeraris ¿serà la testosterona? Per ells es tracta d'un plaer, una xulesca demostració de potència, un innocent joc el poder dominar els seus sentiments, encendre'ls i apagar-los quan cal, posar-los cruelment en fred i sota les regnes d'allò considerat racionalment adient i profitós.

Mireu als homes, com gaudeixen trossejant els seus sentiments com si fos un senglar a l'ast, analitzant-los, mossegant-los i domesticant-los de la mateixa forma que s'han domesticat cavalls, llops i els més salvatges de tots els animals: éssers humans.

Tot i així, cal dir que durant segles han sobresortit un munt d'homes en extrem efeminats... homes sentimentals. El gran Kant, per exemple, n'és un dels paradigmes més descarats; tota la seva filosofia amaga un intens sentimentalisme rere una mascarada pseudo racionalista. Bé, ell no parla de sentimentalisme, cert, sinó de fe racional o bona voluntat. Però en base aquesta fe seva, ¿de quantes coses s'enganyava simplement perquè sentia una imperiosa atracció a creure-ho!? Amb motiu, qualsevol home ben parit rebutja enèrgicament a Kant, i afirma: -A una noia, especialment si és guapa, se li permeten les llicències sentimentals, però que un tio faci el marieta fot pena. Per desintoxicar-se de Kant no hi ha res com llegir a Rochefoucauld: "Un home cabal pot enamorar-se com un boig, però no com un neci".

No obstant això, encara hi ha un problema més curiós en tot plegat, i diu el següent: que una opinió sigui enganyosa, fictícia, en fi, mentida, no implica necessàriament que sigui inútil, dolenta, perjudicial per la nostra vida. El prejudici que només la veritat pot ser bona és una mentida inventada pels intrèpids homes de la Il·lustració, com Voltaire, i 'robada' pels periodistes moderns desitjosos de justificar les 'seves' veritats, o sigui, la seva feina.

En fi, després de comentar superficialment moltes coses dispars i recordant que comença un nou any em ve al cap una conversa que vaig tenir amb en Gouns, farà aproximadament un any. Fou sobre el Temps.

La gent té una imperiosa necessitat d'estipular el Temps a costa del que viu, definint-ho i organitzant-ho a través d'anys, mesos, setmanes, dies, hores... ¿Des de quan es té tal necessitat? Ves a saber. En qualsevol cas, aquesta dèria de temporalització, de marcar dates senyalades, ens porta a creure que la nostra vida pren forma, segueix un sentit i mostra cert ordre. I, ¿no és descaradament enganyosa, fictícia i artificial aquesta creença? Si, però que útil que resulta ¡I quanta felicitat ens reporta!

Els mundials, els Caps d'any, els aniversaris, els cicles, les commemoracions... tota aquesta mitologia, tant falsa i convencional a orelles d'homes primmirats i crítics, manté la ment de la gent ocupada i distreta -Avui és l'aniversari de fulanito, hem de preparar això i allò- Ens engresquem, sense adonar-nos que som nosaltres mateixos que ens ho fem i desfem tot plegat. Creiem conèixer i tractar directament amb la realitat i no sortim de les nostres pròpies fantasies.

Estar constantment pendents d'aquestes estipulacions i convencions socials ens reconforta i congratula l'esperit al creure, innocentment, viure enmig de cert ordre, certa seguretat i certesa, cert sentit... certa comprensió del món ¡Inclús alguns creuen trobar-hi significats 'profunds i amagats' rere aquestes ficcions! Vet aquí la monstruosa i esperpèntica força quimèrica de la nostra ment. I segurament tota aquesta mitologia convinguda socialment ens permet mantenir certa salut mental, cert benestar i felicitat... ens permet tenir controlada aquesta rauxa imaginativa.

Les convencions que adoptem socialment semblen posar fre i límit a la potència inventiva de la nostra ment. Ella, deixada anar, pot ser-nos molt perillosa ¡Com ho són totes les potències descontrolades i deixades anar! No obstant això, només els qui han viscut aquest perill i l'han aconseguit adreçar poden aspirar a ser els fundadors i creadors de nous convenis i estipulacions, de noves visions de les coses.

Mentre la majoria sol viure sota la comoditat i la "certesa" social imperant, pensant que les coses són tal i com la gent que l'envolta (diaris, teles, professors, amics, experts, etc) diu que són, uns pocs ho posen en dubte, s'extravien, perden el cap. Davant d'aquest salt al buit pot ser, inclús, que arribin a inventar-se noves "certeces", nous criteris de judici i valoració de les coses. I qui sap si en un futur aquestes innovacions seves acabaran per dominar als demés i per tant, divulgaran un nou tipus de salut mental, una nova classe de benestar i felicitat desconeguda fins el moment. El que si que de segur faràn de bones a primeres, és generar malestar, incordi, estranyesa i dolor ¡Generaràn reaccions contràries!

En definitiva; actualment molta gent, en especial les dones, encara manté interiorment una ferotge batalla entre els judicis sentimentals i els racionals, entre allò que els atrau i allò que l'anàlisi dels fets, les repetides experiències i el càlcul de possibilitats els hi diu que haurien de fer. L'esperit modern impera entre la població. Però de tant en tant apareixen alguns estranys individus que la seva batalla ha arribat encara més enlaire ¡Han penetrat terres encara més estranyes i ignotes! Aquests foragits són capaços de sotmetre, ja no els sentiments, sinó inclús els judicis més racionals i entenimentats, tot jugant a plaer amb ells, posant-los en fred, girar-los i fent-los trossets.

Es tracta d'una nova raça de sofistes o artistes del judici... Ens trobem davant de ments difícils d'endevinar.

El sentiment tràgic. El Déu cabró

La igualtat humana és pura xerrameca político-religiosa. Si un mateix fet no ens afecta per igual cal admetre que, entre nosaltres, som ben diferents. Alguns no poden menjar sucres, d'altres s'han d'abstenir de prendre sal, i jo, que estic sa i cofoi, puc decidir sense coaccions ni martingales quina dieta m'escau millor.

La psique humana, o l'esperit, és un estómac: traga, tritura, digereix allò que pot absorbir i defeca allò que no ¡I quantes coses hi han que li passen per alt o l'indigesten! Quan més dèbil i malaltís és el nostre esperit més s'altera amb allò que capta "Els esperits petits es crispen amb qualsevol paraula" Escriu Leonardo da Vinci.

Actualment l'esperit tràgic és més aviat una raresa psicològica. Només cal veure en quantes pel·lícules l'heroi mor quan arriba, precisament, a saborejar l'èxit i la plenitud vital ¿¡Quantes vegades sucumbeix sota el pes del seu propi triomf!? Jo en recordo poquíssimes, Troia per exemple, i aquesta perquè la va escriure Homer. També recordo "300" i "Alexandre Magne", també de grecs. O "Dragon", la vida de Bruce Lee. Segurament Armagedon és la gran aposta tràgica de Hollywood. Però si algú em replica amb Titànic, diré que no es tracta de cap tragèdia pròpiament, sinó d'un drama.

¿Què és l'esperit tràgic? Hi ha molta bibliografia al respecte, qui vulgui llegir no li faltarà palla per triturar. Etimològicament tragèdia ve a significar algo així com, el cant del boc, o del cabró. Era un ritual ancestral grec que es feia en honor a Dionís, Déu de les forces irracionals de la natura, de la reencarnació i reproducció. La seva força radicava en la sang, simbolitzada a través del vi, i representava l'embriaguesa, la confusió, la contrarietat estètica... la vida i la mort juntes, com una mateixa entitat.

Arcaicament la tragèdia consistia en sacrificar un boc sota un cant ritual. Un cop s'acabava el cant sembla que s'ordenava una espècie de festa orgiàstica enmig de la sang de la bèstia. Mica en mica la brutalitat i la cruesa del sacrifici i la festivitat foren refinant-se i civilitzant-se, fent aflorir allò que ara coneixem com a tragèdia grega.

En aquest sentit, doncs, la tragèdia és la sublimació d'un sacrifici. Però quin sacrifici? La tragèdia ha de representar com la mort és, de fet, la condició necessària per tota nova vida. I no només això, sinó que només la mort o la desgràcia dels grans herois enmig de les empreses que els havien elevat fins la cúspide poden engendrar futurs prometedors, nous horitzons vitals, nous ordres en les coses, noves esperances i felicitats... ¡Només els grans dolors ens poden aportar les grans felicitats i esperances!

-Sí, el paradís existeix- Afirma impertèrrit l'esperit tràgic, afegint: -Però s'aguanta sobre molta sang i dolor, sobre el record d'un munt de sacrificis i desgràcies.

En la tragèdia grega se'ns mostra amb claredat la idea de progrés que il·luminà a aquell poble mediterrani, estrany i llunyà; a saber: el progrés de la humanitat només pot aconseguir-se sacrificant sense compassió i cruelment als seus millors exemplars, als seus homes més valuosos, als seus herois, als seus caràcters excepcionals, distingits, rars i únics en ares d'excepcionals i dificultoses empreses. I sobre la sang dels sacrificats i davant la nova llum que s'eleva en l'horitzó comença la festa orgiàstica de la vida ¡El sí a la vida!

S'aprecia amb la tragèdia com el sacrifici dels millors homes, aquells individus caracteritzats per la superioritat dels seus talents i la sobreabundància del seu esperit, no ha estat en va, la mort no ha caigut en aigües someres, sinó que ha donat peu a l'entrada d'una nova època més gloriosa, més forta, més alegre... millor. I d'aquí s'entén aquest festiu i estrany dir sí a la mort, a la destrucció, al fracàs, al dolor, a les condicions vitals més horribles en nom de la vida.

Fixem-nos en les obres d'Esquil i Sófocles; després que l'heroi s'inclini davant de la fatalitat del seu destí com s'inclina l'espiga de blat al més d'agost, plena de gra, esperant ser podada, apareix una escena de serenor, una nova albada, la redempció ¡Un futur prometedor!... I un cop s'acaba l'obra tràgica comença la festa orgiàstica, representada sublimadament a través d'una obra satírica.

Certament l'home modern no és prou sa espiritualment com per gaudir i digerir l'èxtasi tràgic, com per exigir-lo i imprimir-lo sobre la seva vida com l'escultor imprimeix la seva visió de la figura sobre el dur i negre granit. L'home modern creu que la vida i la mort són dues entitats completament diferents, en essència oposades. Creu que la mort, al ser oposada al viure, és quelcom necessàriament perjudicial per la vida.

En aquest sentit, l'home modern només vol una cosa: viure a tota costa. I es creu que conservant-se un pot esquivar la mort, amagar-la, espantar-la ¡D'aquí la dèria actual per conservar-ho i protegir-ho tot! D'aquí aquesta sensibilitat pública actual, que sovint sembla digna de gent senil, malalta, envellida i per la qual qualsevol agressió o contrarietat representa dolor, mentre interpreta el dolor com una justificació per criminalitzar, per queixar-se, per moralitzar, per no fer... com un mal a exterminar.

Aquesta inquietant voluntat de conservació i salvació que ens caracteritza s'aprecia clarament amb l'art contemporani, amb les pel·lícules que qualsevol de nosaltres pot anar a veure per 4 euros i així omplir una tarda més de les nostres vides ¡Què representen sinó les pel·lícules de superherois! Per posar només un exemple.

I la pregunta pertinent sembla clara: ¿no és un símptoma, aquest, de la debilitat emocional que abunda a dia d'avui? ¿No és la vida de la gent actual una vida inferior, fugaç i sense un futur gaire prometedor ni brillant? O és que els grecs s'enganyaven il·lusament i nosaltres, discernint la vida de la mort amb tanta claredat, sí que anem ben encaminats? Però és més: ¿com pot ser que l'home modern no relacioni la tragedia amb un sacrifici en pos de la vida futura i l'entengui com un mal, com una desgràcia a evitar, com una causa de infelicitat i tristor? A veure, psicòlegs, responeu-me!!!!

El meu estómac després de tastar una i altra mentalitat ho té claríssim: la veritat resideix en el sentit tràgic de l'existència. I afegiria moltes coses més, però deixem-ho per un altre moment.

En fi, que cadascú tasti el que pugui i qui pugui, que prengui allò que el transporti més enlaire.

El mite de pandora i l'esperança

És sabut que les tres virtuts cardinals del cristianisme són: l'esperança (que per la nostra "cara bonica" ens mereixem una vida millor, més feliç i regalada), la fe (confiar que Déu totpoderós és bo i per tant que ni ens enganyaria ni ens faria mai cap mal) i la caritat (solidaritat amb els qui es saben pobres, fracassats i desgraciats). Pels antics grecs, en canvi, aquestes tres "actituds" no eren pas tant aplaudides, inclús algunes d'elles eren considerades vicioses... perjudicials per la vida.

Pels grecs homèrics les grans virtuts eren totes aquelles relacionades amb el poder, amb la felicitat mundana per dir-ho d'alguna forma, com la força física (Aquil·les), l'astúcia (Ulisses), la salut o el vigor (la purificació), l'amistat (amor i respecte vers els iguals i despotisme vers els inferiors o diferents), la bellesa, mare de tot erotisme i com a tal, l'impuls fonamental que perpetua la vida o bé, la desconfiança vers tot allò seductor, amable, fàcil ¡I els grecs estimaven tant la riquesa que pocs com ells han sabut odiar-la i menysprear-la!

Però en especial, destacaven la de mals i desgràcies que ens comporta l'esperança, tot i que la desitgem i l'abriguem amb certa cobdícia. Almenys això es desprèn del famós mite de Pandora, que tot seguit narraré:

El tità Prometeu robà el foc als Déus regalant-lo als homes, que fins aquell gloriós moment havien viscut com meres ombres sobre la Terra, com purs animals salvatges, feres feréstegues sotmeses per complet a la brutalitat de la natura. I és que sense el foc els homes eren éssers sense cap mena de dret sobre la seva vida i la seva mort, o sigui, éssers inconscients i sense voluntat pròpia.

Amb el descobriment del foc els homes aprenen a cultivarse, refinar-se i civilitzar-se; aprenen a cuinar i a reflexionar al voltant de la foguera, descobreixen els números i a llegir els somnis, aprenen a predir les estacions i els moviments dels astres... ¡Els homes comencen a dominar i conquistar les forces de la natura que llargament els havien sotmès en la barbàrie i el fang de l'existència! I mica en mica, doncs, prenen consciència de sí mateixos, de la seva vida... es formulen les grans preguntes!

Zeus, furiós pel gran bé que reportava el foc als homes, ja que donava peu a què deixessin d'arrastrar-se i mirant enlaire poguessin algun dia revoltar-se i destronar-lo, decidí castigar a Prometeu encadenant-lo per tota l'Eternitat en el Mont Escita.

Però Zeus, a més, castiga també als homes enviant-los la primera dona -¿Homes, busqueu el refinament, el coneixement i un bri de civilització enmig de la vostra congènita barbàrie a través del foc?- Exclamà amb un tro -Ja veureu!!-

I així aparagué la jova Pandora, un ésser forjat en exclusiu de virtuts divines i refinades: modelada per Hefest, el gran mestre obrador, la noia mostrava la figura humana més sinuosa i fina mai vista; Atenea, deessa de la intel·ligència, la pentinà i vestí amb una elegància i sensualitat sense igual; les Gràcies i la Persuació l'engalanaren de collars i penjolls; les Hores li teixiren una corona de flors de fragància irresistible i Hermes, el Déu de la paraula, diposità en el seu cor fal·làcies, paraules gràcils i seductores sobre una voluntat indecisa, curiosa i superficial.

I no content amb això, el diví Zeus, rei suprem de l'Olimp, ordenà que li donessin a la noieta un gerro tapat que, ignorant ella el seu contingut, havia d'amagar tots els mals del món -Té, guapa, porta aquest regal als homes, però que sobretot ningú l'obri- Li digueren els déus afablament. I no sospitant de la trampa la joveneta, innocent, somrigué i acatà amb devoció -Així ho faré-. Davant d'aquesta resposta tots els Déus, juganers, reien per dintre frissant veure el desenllaç final.

Prometeu ja havia avisat a Epimeteu: -No acceptis cap regal dels Déus!!- Però aquell nèctar diví de cabells llargs i sedosos, d'ulls grans, rodons i brillants, de moviments dolços i veu encantadora li resultà irresistible. Epimeteu prengué a Pandora per esposa. I Pandora, la molt curiosa, destapà el gerro deixant escapar tots els mals del món: la vellesa, la malaltia, la pobresa, la lletjor, la debilitat, la brutalitat, la tristesa, les plagues, la servitud, la fatiga, etc...

Esgarrifada per les malvestats que havia deixat en llibertat, o sigui, a ulls de tothom, tapà de nou el gerro deixant-hi reclosa l'esperança. Des d'aquell moment els homes són conscients, ja que ho aprècien amb la llum dels seus propis ulls, com la vellesa, la malaltia, la tristesa i companyia són mals, mentre abriguen la creença, pobres il·lusos, que l'esperança no implica cap mal.


En definitiva; si bé les dones volubles, superficials, encantadores, en fi, guapes i d'una sensibilitat tant delicada i curiosa que fàcilment descobreixen totes les debilitats del món són un perill pels homes, també és cert que cap home valent defuig dels perills, els mals i les desgràcies.

Ddt. a .J

Nadal

Els romans celebraven les Saturnalias, més tard el "Natalis solis invicti", nosaltres el Nadal. Ja no fa el fred de fa uns dies; a mi m'agradava. Ara plou i preferiria que nevés, sobretot a la nit. En qualsevol cas, comença l'hivern.

Surto a passejar i noto com l'aire, el paissatge en sí, es torna més estàtic i melancòlic, especial. Ai aquest fred, sembla aixecar un abisme entre nosaltres i les coses que ens envolten ¿Un abisme? Veiem com la natura jau adormida davant nostre, sospira amb lentitud, la mirem de ple intentant descobrir què somia; l'acaronem però no reacciona, continua gèlida, latent i distant, amagant tot un món en el seu sí... És un encant.

No sóc cristià, no crec que la paraula de Jesús salvi, tampoc em fa ser més feliç i no em proporciona res del que anhelo en aquesta vida, més aviat tot el contrari. Ara bé, celebrar el Nadal sempre m'ha entusiasmat, encara que a la meva manera. Els regals, els sopars, les festes, les obres de teatre... Tot aquest bullici mundà, radicalment mundà, m'arranca un somriure. De fet, inclús crec que per aquestes dates encara falta inventar-se la gran Festa. Però bé, uns quants ho hem provat més d'un any i sabem de la dificultat de l'empresa.

Fa temps que em pregunto, investigo i estudio de quina forma seria possible organitzar les més grans festes mai vistes. Potser algun dia m'ensurti, qui sap. Potser serà aquesta, algun dia, la meva contribució filosòfica al goig de viure... Qui sap.

Bones festes.

De la futilitat de la matèria

Qui ha viatjat per molts estadis emocionals, o sigui, espirituals, és possible que hagi experimentat un estadi morbós, exòtic, complex, que un podria anomenar "de la futilitat de la matèria", i que no és res més que el famós nihilisme.

Es tracta d'un estat psicològic summament perillós, de fet pot resultar mortal i definitiu per no poques persones. Un arriba a sentir que tot, en aquesta vida, resulta ser trivial, frívol, banal ¡Arriba a considerar que la vida no té sentit ni valor ni interès! Arriba a sentir, amb desídia i fastigi, que no val la pena desitjar res, voler res, esperar res, ambicionar res... que no hi ha res que valgui ni una sola gota de suor i sang -¿Per què patir i passar-ho malament si, total, no hi ha res que valgui ni un duro?-.

No s'espera res de la vida, no es vol res de la vida ¡Ni tant sols enviar-la a la merda i maltractar-la! Infringir-li tal violència ja seria un senyal que vols i desitges ¡I que esperes alguna cosa d'Ella! En canvi, l'actitud adoptada és passar de tot, absoluta indiferència, ni fu ni fa... ¡Un s'abona a una espècie de budisme!

¿Com a un se li pot arribar a esmicolar i aigualir la voluntat d'aquesta forma? Per dir-ho en quatre paraules: quan veu que davant seu només hi ha fracàs. Faci el que faci considera que en sortirà perdent, arruïnant-se, fracassant, equivocant-se, essent rebutjat ¡O bé nota que allò que tant vol i persegueix se li acaba fent petit, insignificant... es devalua a les seves mans!
Inclús aquell qui s'ha acostumat anar sobradíssim sol passar a creure instintivament que les coses són tant avorrida i estúpidament fàcils, evidents, simples, assequibles que ja no l'estimulen, ni l'emocionen, ni l'interessen... Un cop el fervent amant es veu decepcionat, o sobresatisfet per l'excesiva generositat d'una parella massa gratificant, fàcilment abandona el joc de l'amor, mentre pensa amb menyspreu: -Quina tonteria més grossa és aquesta d'estar enamorat.

"Les coses no mereixen els teus batecs, ni és digna de sospirs la terra.
Fel i tedi és la vida, res més, i fang el món. Calma't." Escriu Leopardi.

Arribar a experimentar aquest estadi de nihilisme emocional tant morbós no em sembla a mi que estigui a l'abast de qualsevol. Amb això aplaudeixo a Schopenhauer, i el mateix Leopardi n'és un claríssim exemple. S'ha d'haver mirat cap a llunyans horitzons i haver volgut grans coses per acabar empatxat, fart o simplement desencisat... i ja no voler res més ¡Per deixar d'aspirar a nous horitzons!

És comú que aquest estadi l'experimentin aquells que hagin idealitzat, o sigui, aquells que hagin sobrevalorat els seus desitjos, pensaments i esperances, normalment foguejant-los amb sentimentalismes. Perquè idealitzar no és res més que especular, i com bé passa amb la borsa i les immobiliàries, quan infles les coses creient que aquestes són la òstia i poden amb tot el moment de caure en la depressió, ja sigui perquè la cosa peta ja sigui perquè un s'afarti de tanta xauxa, roman més aprop que mai.

La gent ordinària, aquella gent que viu desitjos petits, semblen mostrar certa immunitat vers aquest nihilisme psicològic. De fet, el consumisme característic dels nostres temps sembla una forma de capejar-lo: el consumisme ens estimula constantment la voluntat, encara que sigui amb "coses petites": una casa, un cotxe, un viatge de vacances, una joia, un bolso, un perfum, uns sopars de restaurant, una play, etc. Donar gran importància a aquestes 'futilitats' estimula a què milions de persones treballin, s'esforcin i trobin una gratificació en el seu penós dia a dia ¡Ajuda a què la gent pensi amb la seva vida i no pas amb la seva mort! I a mi em sembla una gran cosa no haver de pensar amb la mort i destinar la vida, precisament, en pensar amb ella... ¡Deixem que els fracasats i els cristians pensin amb la mort!

M'atreviria a dir que aquells qui critiquen furiosament al consumisme dels nostres dies ignoren tot el bé que aporta psicològicament a milions de persones, especialment a les emocionalment més senzilles. Ara bé, és cert, però, que no les deixa crèixer... I és que per créixer un ha d'haver superat moltes patacades.

Arribat aquí voldria afegir que si bé la majoria de la gent sol buscar la felicitat, almenys la satisfacció i la sacietat, cal dir que pel bé de la vida segurament la felicitat no és millor que el dolor i la penúria. La vida sembla precisar dolor i violència i contrarietats i mancances i malestar i guerres i fam i conflicte permanent ¿No són el dolor i la debilitat la xispa a partir dels quals la vida pren força, color i vigor? Bé doncs, les grans experiències precisen moltes patacades.

Hi han certes persones, jo diria ben poques, que han experimentat certa superació sobre aquest nihilisme. Potser a ulls de molts són homes freds i calculadors, inclús potser inhumans, ja que poden arribar a menysprear la vida humana. Sigui com sigui, semblen tenir molt clar el que volen i saben que no li resulta lícit a qualsevol voler i desitjar el que ells precisament volen. Es senten exclusius i, en certa forma, també predestinats. Per ells, les coses només tenen valor en funció d'assolir l'objectiu que s'han marcat i manté adressada la seva voluntat. Moralment, doncs, consideren bo tot allò que afavoreix l'assoliment dels seus objectius i dolent allò que els perjudica, mentres que fútil i trivial allò que no els hi serveix.

Per ells, la seva vida igual no té ni valor ni sentit... ¿Realment s'ho pregunten? En tot cas es pregunten: ¿com puc aconseguir la victòria? ¿Com puc assolir la fita i l'objectiu que jo mateix m'imposo? I exigeixen que la vida mateixa els hi respongui.

A més, pel sol fet d'haver experimentat el nihilisme en les pròpies carns posseeixen una força nova, a saber: se'n riuen del fracàs. Inclús poden arribar a valorar el fracàs de forma positiva: com un estímul per, precisament, voler encara més, desitjar encara amb més força aquestes coses difícils, dures, contràries a la seva persona.... Saben que, al cap davall, són ells qui donen valor a les coses. No en va es veuen capaços de posar-se a organitzar i impulsar una empresa que molts, desencisats, haurien abandonat ¡Inclús sovint es dóna el cas que la facin triomfar! I és que no estalvien mitjans per aconseguir l'èxit.

En fi, segurament no tots els desitjos són possibles, però sense desig ni voluntat res és possible.

El Big Bang i l'origen de les coses

Des de fa molts segles ens hem acostumat a pensar que les coses tenen un origen -¡Les coses han de tenir un origen i una causa que les generi!- Exigim amb gran convicció; doncs ens hem acostumat a pensar que les coses sempre són causades o produïdes, en exclusiu, per coses anteriors, i que resseguint els esdeveniments ens podem remuntar fins l'origen de tot plegat, el qual passa immediatament a considerar-se la clau per resoldre el gran misteri de l'Existència. Però davant d'aquesta manera tant moral i teològica de concebre la vida ens topem, sovint, amb paradoxes tant infantils com la típica que diu: ¿què fou primer l'ou o la gallina? I comencem a desconfiar dels savis, els Papes, els gurus, els anuncis de TV i els professors d'Universitat... I ens quedem completament sols davant d'aquest immens interrogant: el gran misteri.

Comencem a sospitar que som nosaltres qui imposem un origen a les coses de forma més o menys arbitrària, interessada i convinguda, o no!? La natura, per sí mateixa, no ens ensenya gran cosa la molt tímida.

És cert, que només aquelles convencions fonamentades sobre l'experiència són les úniques que nosaltres, avui per avui, donem per bones, encara que això tb és una convenció ¡Quanta gent hi ha encara pel món que no accepta la validació empírica com a criteri de judici capital a l'hora de jutjar la veracitat d'una opinió humana! Tanmateix, però, si només ens basem amb l'experiència bruta ens adonem que ens resulta impossible determinar l'origen real de les coses ¡Per distingir orígens sempre hem d'apel·lar a la imaginació i la convenció! I és que l'origen de les coses no se'ns apareix mai de forma clara i evident per sí mateixa...

Un exemple del que acabo d'explicar apareix en un cas famós, això és, un cas conegut per tots; a saber: el dilema moral que ens porta a haver de discernir quan un fetus s'ha de tractar com una vida humana o encara no, i per tant, en quin moment de gestació un fetus és ja una persona amb els seus intrínsecs drets fonamentals. Cal admetre que l'origen de l'ésser humana és completament arbitrari ¡Els antics inclús arribaven a considerar que la major part de la gent no arribaven mai a ser pròpiament homes, sinó que es quedaven en mers homúncles, pures bèsties humanes malformades! I és que per l'antiguitat, Aristòtil per exemple, arribar a ser home és cosa de pocs... D'això ja n'he parlat en un altre lloc.

Que les coses han de tenir un origen no és res més que un mite. Un dels primers d'adonar-se'n potser fou Kant, encara que l'alemany ho va explicar de manera exageradament complicada, ofegant aquesta senzilla qüestió enmig dels més recalcitrants conceptes.

Sigui com sigui, cal destacar que adonant-se que l'origen i la causa són mites o ficcions humanes Kant articula el que es coneix com la primera crítica sistematitzada a la cosmologia (l'estudi de si l'Unviers té un origen i una causa primera o no), es a dir, la crítica de la raó pura.

Segons Kant, recordem, la cosmologia no pot ser mai una ciència pròpiament, ja que marxa dels límits de l'experiència ¡Cap tesis cosmològica no es podrà mai corroborar empíricament! Ergo, les tesis cosmològiques no poden adquirir l'estatus de tesis científiques.

Ja Schopenhauer intentà criticar a Kant afirmant que sí era possible conèixer si l'Univers tenia o no un origen i una causa primera. De fet, l'alemany predicava que l'univers és i sempre serà un lloc de conflicte, dolor i destrucció permanent, sense un origen i una causa primera.

Einstein reconeix haver heretat de Schopenhauer aquesta esperança de poder tractar la cosmologia com una ciència, com la més elevada forma científica, i per tant, aspirava a poder arribar a descobrir la clau que resol el gran Misteri de l'Existència. I la postura cosmològica del jueu en un començament és clavada a la de Schopenhauer, el qual l'havia recollit de Spinoza. D'aquí que Einstein arribés a afirmar: Jo crec en el Déu de Spinoza, o sigui, en una Natura eterna, infinita i lliure.... capaç de ser contemplada sub especie aeternam.

Però la creença cosmològica d'Einstein va patir un fort revés. Lemaitre, a mitjans dels anys 20, amb la teoria de la relativitat general en mà i recolzant-se en les dades proporcionades per Hubble sobre el desplaçament al vermell de les galàxies va defensar la idea que l'Univers no pot ser quelcom etern i il·limitat, sense origen ni fi, sinó que havia de tenir un origen, una causa primera. Cal esmentar que Lemaitre era un físic teòric que treballava pel Vaticà. A partir d'aquí, els científics occidentals prediquen dogmàticament que l'Unviers té un Origen, en aquest cas el Big Bang. I el poble semicultivat s'ho menja amb patates...

Així estem, portem tot el s.XX i començaments del XXI en què els científics suposadament més intel·ligents i preparats del planeta intenten 'descobrir' amb els seus juguets (telescopis, infrarrojos, i altres aparells) el Big Bang, l'origen de totes les coses ¡La causa primera! I l'església respira tranquil·la perquè aquesta tesis quadra a la perfecció amb la seva idea creacionista del món. Mentrestant la gent semicultivada encara pensa que ciència i religió són dues coses separades i immiscibles... i és que pobrets, saben tant poc d'una cosa com de l'altra.

Encara que els científics siguin, no poques vegades, gent mentalment força limitadeta i mal formada tenen una cosa digne de ser reconeguda i potenciada: són suficientment ambiciosos com per evolucionar.

No són pas pocs els doctors que ja comencen a intuir que el Big Bang no pot ser la causa primera de l'existència i apel·len a altres tesis, en especial a la dels multiuniversos. Tanmateix, encara romanen molt lluny d'adonar-se que seguint aquesta línea de treball i mètode no trobaran mai el que busquen, o sigui, la suposada clau que desveli el misteri de la vida. Però aquest és un altre tema. Deixem-los que continuïn picant pedra de forma febril, entusiasta i frenètica com si fossin buscadors d'or i afamats de la vida... ja es cansaran i es desil·lusionaran! Serà llavors quan començaran a fer el que ara menystenen: reflexionar en fred i cultivar-se.

En definitiva, que hi hagi hagut una gran conflagració universal, fet del tot possible, no implica necessàriament que aquesta fos l'origen i la causa primera de res ¡Apel·lar a l'origen de la vida és una imbecil·litat científica i intel·lectual!... Resulta lamentable el que s'ha ensenyat i es continua ensenyant de cosmologia en tots els instituts occidentals. Un demostració més del pinso que s'hi dóna.


PD/ Vull afegir que l'existència del Big Bang em sembla una tesis summament discutible. No hi han proves gens definitives al respecte. De fet, la Tº General de la Relativitat és summament miop i falla en moltíssims aspectes, generant un munt de incertituds i despropòsits (el tema de la matèria fosca per exemple). Però de moment com que no tenim cap teoria més útil que aquesta la donem per bona, o sigui, és la que utilitzem per predir, calcular i generar les nostres simulacions cosmològiques.