la crisis, les estafes i els diners virtuals

Davant de la crisis actual una de les preguntes freqüents entre la gent que es preocupa per aquest tema és: on han anat a parar tots els diners que s'han fet durant anys? Qui se'ls ha quedat?
No sóc cap especialista en economia, però m'agrada conèixer les coses. I aquest és un tema que des de fa temps m'interessa.

Abans de res cal destacar que hi han dues maneres de generar riquesa en un país. I això és desconegut per la majoria de la gent.

1) La velocitat del diner. Amb un bitllet de 10 euros es pot generar en un període breu de temps una riquesa de centenars d'euros. Imaginem que tinc un bitllet de 10 euros i l'utilitzo per pagar el menú de dinar d'un restaurant. El del restaurant, minuts després que jo hagi pagat, utilitza el "meu" bitllet per pagar les verdures que un jove repartidor li porta per aquesta tarda preparar el sopar. El repartidor, després de deixar les verdures al restaurant i cobrar, para a la gasolinera per emplenar el dipòsit de la seva furgoneta i utilitza el "meu" bitllet de 10 euros per pagar. El de la gasolinera, minuts més tard, utilitza el bitllet de 10 euros per donar canvi a una dona. La dona, amb el bitllet de 10 euros va al supermercat a mitja tarda per comprar 4 cosetes que necessita i empra el "meu" bitllet" per pagar. Aquí tenim, doncs, una cadena econòmica plausible on els "meus" 10 euros inicials han generat després de 3 o 4 horetes una riquesa de 50 euros.

Utilitzar la velocitat del diner per generar riquesa no ha estat, certament, el mecanisme més utilitzat al llarg de la historia, si bé ja els atenesos de l'època de Pèricles l'utilitzaren amb plena consciència. En un món com el de l'antiguitat on la quantitat de diner era directament proporcional a la quantitat d'or i plata que tenia un individu o un país, ja que per fer monedes s'utilitzava precisament l'or i la plata, era evident que la riquesa venia precisament limitada per les possessions en metalls preciosos que un tenia. Només es podia encunyar més moneda si es posseïa més metalls preciosos per elaborar-la. Per tant, noves explotacions mineres o bé noves conquestes eren la única fórmula d'augmentar i fer créixer les riqueses d'un individu (un rei) o un Estat, com Roma per exemple. Sempre, és clar, es podien fer més monedes devaluant-la, o sigui, utilitzant metalls més barats per elaborar-la, com el llautó, tal i com ho va fer Roma durant la seva decadència. Però aquest sistema sovint comporta més perjudicis que beneficis.

Com ja he dit, els Atenesos varen descobrir que una forma de crear més riquesa de la que sembla venir delimitada per les possessions de metalls preciosos que un té és a través de la velocitat del diner, o sigui, fomentar el comerç, l'intercanvi de productes: No en va els atenesos foren dels primers d'establir lleis per tal de regular i minimitzar l'usura, o sigui, l'acumulació de diners. Una d'aquestes regulacions fou, precisament, obligar a fixar un baix interès pels qui prestaven els seus diners. De fet, els atenesos descobriren que fomentar la circulació de diner era una manera de democratitzar la riquesa, és a dir, era una manera de fer reflectir la participació dels ciutadans en la riquesa del país. Els Espartans, en canvi, pensaven de forma molt diferent, tant política com econòmicament.

En aquest sentit, fa molts anys em va impactar llegir un vell llibre d'economia (dels anys 70) que assegurava quelcom xocant: si s'aconseguís fer moure un bitllet de 1 dollar a la velocitat de la llum a través dels estats units, al cap d'un segon aproximadament aquest retornaria a les nostres mans. Això implicaria que generaríem 1 dollar per segon, o sigui, 60 dollars per minut... 3600 dollars per hora... 86.400 dollars per dia... 2.592.000 dollars per mes. Òbviament, però, a final de mes els nostres beneficis serien 0 dollars; però hauríem fet bullir l'olla que dona gust.

2) La emissió de diners. Aquesta és l'altra forma de generar riquesa en un país. Certament ha quedat molt lluny allò d'encunyar monedes utilitzant metalls preciosos. A partir del s.XVIII i XIX es va introduir el pagaré, o sigui, el bitllet. Es tracta d'un tros de paper emès pels bancs centrals dels paisos. En un principi aquest paper servia per certificar que al seu propietari li pertanyia certa quantitat d'or o plata. Per tant, entregant aquest pagaré o bitllet el banc certificava que s'entregaven certa quantitat d'or o plata. D'aquesta manera s'agilitzava el comerç.

Cal recordar que l'ús de l'or i plata en l'emissió de diner ha estat la tònica general en la història de l'economia. Durà fins la crisis dels anys 70. Per aquesta època l'economia s'havia industrialitzat profundament i el sistema comercial havia adquirit tant de poder que VALORAR la riquesa d'un país a partir de les seves reserves d'or, plata i altres metalls preciosos resultà inadequada, per no dir deficient. L'or va deixar de ser el sancta sanctorum de l'economia, el pilar fonamental des del qual posar valor a totes les coses. I d'aquesta forma s'obria pas una nova economia la qual havia de fer front a la següent pregunta: ¿en base a què s'han de valorar les coses? La resposta d'aquesta nova economia, estrictament anglosaxona, fou: en base a la oferta i la demanda ¡Inclús l'or adquiria un valor i un preu: el que li atorgava el mercat!
El nou sancta sanctorum de l'economia ha estat, doncs, la "llei" de la oferta i la demanda. I això vol dir que el valor de les coses ve marcat pel mercat, és a dir, per la "negociació" que sorgeix entre la gent que ven i la gent que compra.
Davant d'aquesta situació, ¿com s'ha de regular l'emissió o creació de diners?

Els avals:
Deia Horaci "tant tens tant vals". En certa mesura l'emissió de diners segueix una mica aquesta lògica. M'explico. Per començar val a dir que els bancs són els únics que poden emetre diners; així està estipulat i acceptat internacionalment. Com ho fan? A través dels préstecs. I en base a què donen préstecs els bancs? A través del que un avala.

Imaginem una multinacional que va al banc i demana un préstec de 150 milions d'euros per fer inversions i altres coses. A més, dóna la casualitat que aquell banc només té en fons propi 100 milions d'euros. Què succeeix?
Primer, per concedir un préstec el banc sempre demana un aval -i més endavant veurem el perquè. És a dir, el banc demana a l'empresa que li mostri alguna cosa de la seva propietat que d'alguna manera es pugui valorar en 150 milions d'euros. Suposem que l'empresa li presenta uns actius valorats, a preu de mercat en aquell dia, per 1.000 milions d'euros, però que l'empresa no se'n vol desprendre i per això recorre al crèdit. Bé doncs, el banc i l'empresa negocien el préstec. L'empresa acaba avalant el préstec amb 200 milions d'euros d'actius i el banc es compromet a fiar-li els 150 milions. El banc acceptar la promesa feta per la multinacional: que li tornarà els diners demanats, més uns interessos, abans d'un període establert, per exemple 10 anys; en cas contrari la multinacional cedirà al banc els 200 milions d'actius avalats.

Ara bé, recordem que el banc no té en metàl·lic aquests 150 milions. Què fa? Truca al banc central, el BCE, per demanar-ho. Però, aquests diners els té el banc central? D'on surten aquests 150 milions d'euros del préstec? Potser del propi mercat?

NO! Quan un banc dóna un préstec aquests diners no surten del mercat o el sistema, sinó que es creen. Vet aquí la gran innovació financera!! Quan el banc central rep una demanda de préstec i l'accepta perquè accepta allò que s'avala, de immediat genera els diners del NO RES. En aquest cas el BCE genera del NO RES 150 milions d'euros, i els passa al banc en qüestió, el qual els entrega a la multinacional.

Així doncs tenim que la multinacional rep 150 milions d'euros sorgits del NO RES, però avalats pels actius que han acceptat els bancs, mentre s'ha compromès a tornar-los en 10 anys i a pagar tant l'EURIBOR (els interesos al BCE) com els interessos que hi carrega al seu banc. En total, ben mirat, igual la multinacional tornarà 185 milions d'euros en 10 anys: 150 de capital emortitzat i 35 d'interessos i costos bancaris.

Bé, doncs, veiem com amb el préstec es creen diners del NO RES, tot i que no pas de forma arbitrària, sinó orientada pels avals acceptats pels bancs. I de què depèn que els bancs acceptin una cosa com a aval o no!? Vet aquí, des del meu parer, la clau de la crisis actual I és que els bancs pauten i valoren la riquesa d'un país posant en circulació els diners que creuen convenients segons les valoracions que ells accepten.

Però un moment! Aquest invent financer de generar diners del NO RES no acaba aquí. Ara comença el quid de la qüestió.

Abans de res tenim que un cop la multinacional rep els 150 milions els injecta en el mercat fent inversions, pegant a treballadors, cobrin costos, etc. Durant forces anys aquests diners corren pel sistema, lubricant-lo, generant riquesa. Però a mesura que la multinacional va tornant capital aquest diner es va esfumant del sistema. Perquè aquesta és la idea en la creació de diner: tot el diner creat del NO RES al cap d'un cert temps ha de desaparèixer en el NO RES per tal d'equilibrar la balança. Mentrestant, els diners que la multinacional paga d'interessos no desapareixen pas, sinó que són utilitzats pel banc a l'hora de pagar les seves inversions, els seus treballadors, les seves fundacions, els seus dividends. És a dir, el retorn de capital desapareix del sistema mentre el pagament dels interessos reincideix en el sistema, nodrint la seva circulació. Per aquesta raó es diu que el diner que sorgeix del préstec és diner virtual: té una duració limitada.

Aquest fet ens porta a preguntar-nos: ¿Així doncs, tot el diner que corre en el sistema avui en dia ha de ser diner virtual? Sí, tot el diner que corre ha estat introduït a través de deute, o sigui, del préstec, i com a tal tard o d'hora ha d'esfumar-se. Tanmateix, la idea és que constantment es vagin generant préstecs i deutes, per tal d'anar reinjectant diner.

Explico tot això perquè la setmana passada es va penjar el següent article http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/el_sistema_solo_se_sostiene_mediante_la_creacion_o_impresion_de_dinero_de_f . Al meu entendre l'article no és del tot cert. El que han fet els bancs en la creació de diner no ha estat pròpiament una estafa, o sigui, la típica PIRAMIDE financera.

És cert que el nostre sistema necessita de crèdit constantment per així emetre constantment diner i restituir el que es destrueix. És més, si vol créixer necessita augmentar el seu deute. I per augmentar el seu deute necessita que les valoracions de les coses augmentin, en fi, necessita que la creació de diner superi a la seva destrucció. Perquè si no es genera prou deute com per fer front al diner que es perd en l'amortització de capital, llavors s'entra en recessió. I Europa, que som tots, va de pet a la recessió a causa de la dèria dels Estats (les institucions públiques que com empreses privades participen també de l'economia) per frenar el deute. Fet que ens porta a preguntar-nos: ¿és aquest el millor remei contra la falta de liquiditat?

Em sembla a mi, en qualsevol cas, que l'autor de l'article confon el diner del capital amb el diner dels interessos, i en aquest sentit no té en compte que la riquesa d'un país no només depèn de la quantitat de moneda que hi ha en circulació, sinó de la capacitat que mostra el sistema per fer circular aquesta moneda.

A partir d'aquesta exposició es poden fer diferents reflexions:

-¿Quin paper hi juguen els avals a l'hora de generar riquesa en un país? ¿Qui imposa el sistema de valors de les coses?

-Els individus que han de tornar gran quantitat de préstecs en relació al que cobren són com forats negres: gran part dels diners que reben els utilitzen per amortitzar els seus préstecs i per tant, els fan desaparèixer del sistema. Quanta més gent d'aquest tipus hi ha en un país més destrucció de diners es produeix en el sistema, és a dir, més es debilita el consum del país.

-¿La mesura que reclama Alemanya de l'estalvi, posar fre als costos, lluitar contra l'alça dels preus (inflació), és una bona mesura o bé, és una conseqüència més de la crisis, un pas més, un estadi nou d'aquesta malaltia?

Jo personalment no faria això. Però en fi, és la meva opinió i no sóc expert. Ara bé, que pel que han demostrat saber els experts,potser qualsevol opinió deixada anar a l'atzar pot tenir més possibilitats d'èxit que el que durant 10 anys aquesta gent porta dient...