Sigui como sigui, el Sr. Rajoy ha guanyat de la mateixa manera que ja ho va fer ZP: sense demostrar ser capaç de gaire res, excepte mantenir a ratlla el nucli barroer del PP amb Aznar al cap davant, i aprofitant l'avinentesa d'una situació extraordinària -La crisis.
A Catalunya CiU ha aconseguit el que es proposava en un principi: ser el partit català més votat per veure's legitimat a demanar el concert econòmic a Madrid. Val a dir, que per demanar que no quedi. Però si ens ho mirem bé els dos partits espanyolistes de catalunya, el PSC y PPc, si els ajuntem, es mengen amb patates els "bons" resultats de CiU ¡Junts tenen 25 parlamentaris! Des d'aquesta perspectiva, doncs, resulta evident que la majoria de catalans (gent que viu a Catalunya i pot votar) li és igual el concert econòmic; ja els hi va bé com està muntat el sistema fiscal espanyol. Però CiU intentarà amagar tant com pugui aquesta perspectiva de la realitat; deprimeix massa a ulls de la seva il·lusió. Però els números són els números i aquests indiquen, repeteixo, que la majoria de catalans els hi és igual el concert econòmic. O no tenen encara clar en quin país viuen.
El Sr. Rajoy no s'ha mullat gaire aquestes darreres setmanes; el seu programa és, i tothom ho comenta, molt general i simbòlic; no concreta gairebé res. Però sí que va deixar anar algunes cosetes ja fa un temps enrere. La majoria ja no se'n recorda.
El Sr. Rajoy té molt clara una cosa fonamental i inquietant; a Espanya sobren institucions i organismes públics que arrosseguen uns dèficits brutals. Per exemple, els governs autonòmics. Podeu llegir aquest clar i entenador article al respecte http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/Los_impagos_de_Aadministracioens_Ayuntamientos_corporaciones_locales_ate
Tinc la impressió que hi haurà una retallada brutal en qüestions autonòmiques i provincials arreu de l'estat espanyol. Mirat amb fredor, sembla ser l'última carta que li queda a l'Estat Espanyol per no fer fallida i per tant, la única forma d'evitar que el Sr. Rajoy, escollit alegrament pel poble, sigui substituït a dit per un tecnòcrata, com el Sr. Monti a la "Dolce" Italia.
Amb aquesta dràstica mesura el Sr. Rajoy espera, i amb una mica de sort igual pot, aconseguir un cop d'efecte molt important sobre l'economia espanyola; pot ser una forma molt ràpida d'eliminar una gran part del deute espanyol i reafirmar-se com una economia solvent -Terme que els socialistes, mai a la seva vida, han tingut en el seu diccionari.
Ara bé, ¿on hi pot trobar Rajoy el més grans obstacles per dur a terme aquestes retallades institucionals? Allà a on en principi no domina clarament, o sigui: al País Basc i a Catalunya. Regions on, aparentment, han "guanyat" les forces nacionalistes.
Cal remarcar, però, que Catalunya no té res a fer si PP i PSOE fan un pacte per superar conjuntament la crisis. Tal i com informalment ha demanat el Sr. Rajoy dient que tots els "espanyols" han d'anar a una sense sectarismes. Llavors, com ja he senyalat abans, CiU deixa de ser la força més votada a Catalunya i no té més remei que acatar totes les retallades institucionals que s'exigeixin des de Madrid, o sigui, des del PP-PSOE.
No en va el Sr. Mas, avui, es preguntava cap a on tiraria el PSC: ¿defensaria l'autonomia catalana o seguiria les consignes que li arriben des del PSOE?
A títol propi em sembla que el PSC ja ha traçat la seva direcció desde fa temps i aquesta és, clarament, menys autonomia i més espanyolitat o millor dit, menys Generalitat i més Moncloa. El paradigma d'aquesta direcció és la figura de la Sra. Chacón. Tot i així la patacada socialista ha estat tant bèstia que no tot és, ara mateix, tan clar dins el PSC com fa un mes enrere; l'alcalde de Lleida, per exemple, es desmarca d'aquesta tendència ¿Tindrà prou força dins el partit? De moment, la Sr. Chacon és qui ha sortit escollida en aquestes generals per part del PSC i ella decidirà què fer amb la seva opinió sobre els grans temes d'estat que s'obriran en breu.
En realitat, els socialistes ja fa força temps que varen decidir que Catalunya no fos una nació i es varen aprofitar d'uns complets inexperts en política per dur-ho a terme, ERC. Aquests entusiastes de la política es pensaven, amb gran innocència, que fer política és només defensar uns ideals. Pobrets, encara estan mastegant la dura realitat: ells sols, donant suport a un partit espanyolista, han aconseguit que la generalitat de catalunya fos més feble que mai davant de Madrid. Paradoxes de la vida. Tanmateix, també cal dir que Catalunya, a diferència del que pregonen els polítics nacionalistes, ni comença ni acaba amb la generalitat. Només faltaria.
En fi, quan reflexiono una mica sobre aquests esdeveniments polítics no puc deixar de pensar: A través dels mitjans de comunicació sembla com si Catalunya reclamés al uníson i sense matisos un lideratge fort i propi, o sigui, que "Som una nació" i aquestes històries. I tanmateix, no ha sabut aprofitar a un dels homes que sí ha demostrat sobradament tenir un lideratge extraordinari en aquest sentit, Joan Laporta, sobretot mantenint a ratlla els poders de Madrid. Fet que em porta a preguntar-me: ¿potser en realitat no li ha interessat mai a Catalunya, als ciutadans que viuen a Catalunya, lluitar fins a les últimes conseqüències per una sobirania que té tan bona premsa? I de fet, així ho demostren les mateixes eleccions d'ahir: va guanyar la Moncloa.
En fi, això de la política és una gran distracció: molt de rebombori, molts de gestos, promeses, discursos, fanatismes, etc... I potser al final tot aquest populisme s'acabi amb una intervenció dels qui en "veritat" saben com fer tirar endavant les coses: els tecnòcrates... (Mode ironic off).
0 comentarios:
Publica un comentari